Parlem del Garraf. No serà el cas de les comarques veïnes. El declivi de l’activitat transformadora en els darrers 50 anys ha estat progressiu i ha donat pas als serveis orientats al consum final.
Avui dia el 80% del mosaic empresarial del Garraf es dedica al comerç, el turisme, la cultura, el lleure i la salut. Només un 9% de les factures s’emeten des de la indústria; fins i tot el sector de l’habitatge ha passat al davant.
Potser s’escriuen en minúscules i molt poques vegades transcendeixen més enllà del municipi però les polítiques de proximitat són les que més poden incidir en la vida de la ciutadania i determinar el progrés d’un poble.
Encetem la tardor i amb el nou curs s’ha activat el compte enrere que ens ha de portar a les eleccions municipals. Ens hi juguem molt, tot i que no sempre donem el valor que mereix la composició dels governs locals.
La Federació Empresarial del Gran Penedès acaba de publicar la 18a edició del seu l’Índex de competitivitat comarcal. Un dels atractius de l’estudi és el rànquing dels 42 territoris; potser és la vegada que ha suscitat més contrarietat.
D’acord amb l’Índex FEGP, el Garraf es troba en el 7è lloc com a comarca més competitiva de Catalunya mentre que l’Alt Penedès ocupa la posició 14a i el Baix Penedès la 21a. Aquesta constatació és de resultes d’un barem de 10 factors en els què es té en compte la competitivitat però també la sostenibilitat social i ambiental.
El Garraf ha d’harmonitzar el mosaic de l’activitat econòmica. El declivi del sector industrial ha derivat en una excessiva vel·leïtat de l’economia comarcal i això fa que sigui del tot sensible als cicles depressius perquè no aconsegueix l’equilibri necessari amb l’aportació dels sectors de serveis i la construcció.
A un any de les eleccions municipals tot sembla prendre una efervescència malaltissa i alhora un punt d’ebullició hiperbòlic. Queden molts mesos per endavant però és com si tot estigués per fer o com si, encara, no s’hagués fet res. Sembla com si fos ahir; sembla com si fos demà.
En els discursos polítics i institucionals s’acostuma a invocar la cooperació publicoprivada com la fórmula necessària per fer realitat determinades voluntats. Ens ho hem de creure?
En el seu Viaje a la Alcarria, l’oblidat Cela ens parla de la figura del Mierda, un quincallaire de cama amputada que el caminant es troba a Gárgoles de Abajo i al què proposa compartir l’esmorzar. A l’hora de buidar el sarró el passavolant aporta bones viandes mentre que l’aldeà no hi posa res més que un encenall de cecina, per bé que el tal Mierda havia acceptat cooperar en la refecció.
| Ja és a la venda el número 134 |
 |
 |
Subscriu-te a la Newsletter del Penedès Econòmic
i rebràs totes les notícies en un sol correu