Immersos en la societat dels tabús, les poca-soltades, les astracanades, les frases fetes i la comunicació digital, ens fa angúnia escoltar reiteradament les mateixes expressions i fins i tot idèntiques construccions gramaticals en textos i proclames sense aparent connexió o denominador comú. Si vols estar à la page has de dominar l’argot de cada moment.
Massa sovint els xerraires de mena ens sorprenen amb paraules d’ús quotidià que d’improvís afloren en els discursos i són investides com a prominents i egrègies. Són mots que provenen de la modèstia, a voltes de l’anonimat i d’altres vegades de la inventiva, però durant un temps assoleixen un rang d’ineludibles en qualsevol peroració de la politiqueria o l’esnobisme més cursi.

Si féssim un repàs d’aquestes tornades tan recurrents ensopegaríem amb paraules com ara emprenedoria, resiliència, empoderament, start-up, flow, sinergia i, més recentment, talent. N’hi ha d’altres. Totes elles venen i van, arriben i marxen; com l’amor, moren per desgast. Fins i tot, els de l’Institut d’Estudis Catalans van de crani per la fal·lera desmesurada d’adoptar en el Diccionari neologismes o noves accepcions que haurien de ser desqualificades més que no pas catalogades.  
Avui la paranoia és tan extrema que resulta difícil llegir o escoltar un argument polític que no contingui la inevitable paraula “talent”. Podria semblar que el talent és la redempció del progrés, una mena de “deus ex machina” que arriba per resoldre els dèficits de la formació, l’aprenentatge i la cultura de l’esforç. 
Si féssim cas d’aquesta dèria passavolant podríem interpretar que no cal el sacrifici ni l’esperit de superació ni l’afany per la millora continua. No calen si disposem de talent!. Unes i altres, les persones de paraula fàcil i lèxic murri, ens presenten el talent com la vaccinació per combatre la ineficiència i la falta de recorregut. Hem d’atraure el talent!, diuen amb vehemència delirant.
Sí que ens en cal, de talent, molt!. Tant de bo en tinguessin tots aquells consemblants que en fan bandera i el proclamen com a poció de l’èxit. 
Llegeixo que dos científics, Alessandro Pluchino i Andrea Rapisarda, han publicat El talent contra la sort: el paper de l’atzar en l’èxit i el fracàs. L’estudi proposa una anàlisi empírica dels factors que afavoreixen l’ascens laboral. El treball ha estat reconegut per la seva extravagància però no ha deixat indiferent a ningú perquè provoca certes contradiccions. Ens diu que sí, que cal un cert nivell d’aptituds per obtenir l’èxit, “però poques vegades les persones més talentoses arriben als cims més alts, ja que són superades per individus mitjanament talentosos i sensiblement més afortunats”.
La mateixa informació capturada del digital Nació apunta que d’acord amb el seguiment de 40 anys de vida laboral, s’ha establert que l’èxit es desglossa en un 20% de talent i un 80% de sort. La sort és qüestió d’actitud, de perseverar, estar amatent, saber estar i trobar el lloc més adient en el moment adequat.
El talent és innat. El coneixement s’aprèn. L’actitud s’educa. Què ens interessa més, promoure acadèmies de talent o treballar la millora de l’actitud en totes les fases del sistema educatiu? Quan algú ens parla de la necessitat d’atraure o retenir talent potser estar renunciant a la facultat de creació d’actituds. Què ens convé més, fabricar actituds o comprar talent?
Hem de treballar l’actitud, les ganes de fer, l’ambició per créixer, el deler per fer-ho millor. Sense l’actitud adequada el talent és una llavor que no germinarà mai. Els territoris que més avancen i promouen majors factors competitius són aquells en els què la seva idiosincràsia malda per avançar, hi ha esperit emprenedor i no falten els lideratges.
El sistema de la formació professional al Penedès i el Garraf és millorable, per bé que des dels centres s’hi posen moltes ganes per compondre una oferta solvent i adequar-la a les propostes de l’entorn empresarial. També es treballa amb esmerç pel que fa a la formació ocupacional, amb permís de la superioritat, que no sempre està per la labor i que sucumbeix a una maquinària burocràtica de l’època d’un tal Larra i del vuelva usted mañana. Tant la formació professional com l’ocupacional haurien d’empeltar l’actitud en els seus programes. També l’educació familiar hauria de suggerir l’ambició sostenible, la de la justa mesura.