La relació dels natalicis i les cigonyes ve de moltes generacions enrere. No era tant una faula com un recurs que de pares a fills es transmetia per explicar als menuts de la família la procedència dels recents nascuts; d’aquesta manera no calia entrar en detalls. Era la cigonya qui havia portat el nadó; potser de París. Vet aquí que sempre hem viscut enganyats, d’una manera o d’una altra.
Amb dades de 2021, dels vuit àmbits territorials de Catalunya només el Metropolità va registrar un decreixement demogràfic, amb una pèrdua de 8.627 residents. Per contra, l’àmbit del Penedès va ser el que més va créixer, amb un increment de 5.964 residents.
En aquest mateix 2021 -el darrer exercici del què es tenen dades- tots els territoris van tenir un resultat negatiu pel que fa al seu creixement vegetatiu; en el cas del Penedès, -571. Perquè ho entengui tothom, les defuncions van superar els naixements, cosa que ve succeint arreu del país els darrers anys. Es veu que les cigonyes ja no ens visiten com abans. Els creixements demogràfics són producte dels moviments migratoris, que al Penedès van propiciar un increment de 6.535 nouvinguts l’any 2021.
Si retrocedim a l’exercici anterior a la pandèmia, el 2019, les dinàmiques van ser similars. El Penedès va tenir un moviment vegetatiu negatiu (-233) i ensems una entrada migratòria de 9.039 nous residents; com a conseqüència, un creixement demogràfic de 8.806 empadronats.
Abans de la pandèmia tots els àmbits territorials presentaven estadístiques a l’alça pel que fa al nombre de residents, també justificats pels corrents migratoris que es rebien. L’any 2019 a Catalunya la demografia va créixer en 102.709 habitants, mentre que l’any 2021 ho va fer només en 18.857.
Tot fa pensar que, després de restablir una certa normalitat, les dades de 2022 ens faran veure creixements com els que es venien produint en els darrers 30 anys a les comarques del Penedès. Només cal veure el nombre de grues que flirtegen amb els skylines de bona part de les nostres poblacions. Aquesta perifèria sud de la regió metropolitana té condicions molt favorables per establir la residència.
El Garraf i l’Alt Penedès van obrir 2022 amb un total de 265.561 habitants, un 44% més que a l’inici del segle XXI. Les previsions més moderades proposen que la propera dècada aquestes dues comarques creixeran en un 6%, fins a superar els 280.000 habitants. Un escenari intermedi podria elevar el nombre als 300.000 residents, l’any 2031, en el conjunt de les dues comarques.
Més encara, el Baix Penedès està despuntant com a receptora de nous residents. De fet, és la comarca de Catalunya amb major creixement percentual en les dues primeres dècades d’aquesta centúria, amb un 91%. En el que portem de segle ha passat dels 58.665 als 112.115 residents; de rècord!
Els perfils dels nouvinguts al Baix Penedès, però, són diferents als de les comarques de l’Alt Penedès i el Garraf. Hi ha dissemblances en les tipologies professionals i els nivells de renda, com també pel que fa a les procedències. Des del punt de vista social els afegitons demogràfics no tenen res a veure si comparem entre elles aquestes tres comarques. Això sí, en totes es produeixen lògics increments de demanda pel que fa a l’habitatge, els serveis de consum final i les prestacions públiques.
Hi ha una lectura política que emergeix, particularment quan estem a tocar de les eleccions municipals. Fins a quin punt els nous empadronats decanten els resultats?, de quina manera el desconeixement que en tenen del pati de veïns altera/adultera la composició dels consistoris? D’aquí a tres mesos el pes dels nouvinguts tindrà major incidència en els resultats electorals; a les urnes influiran molt més les sigles que els personatges que les abanderen.
Si ens ho mirem en clau social, és evident que els onatges migratoris dissolen les idiosincràsies i tot allò que és immaterial en les poblacions autòctones. En prou feines les festes i les tradicions són coadjuvants d’una pretesa homogeneïtzació i afavoreixen la integració de les persones recent arribades en el mosaic dels costums i en la manera de ser dels que ja hi eren, els de “tota la vida”.
Finalment, si hi posem la lent econòmica també és obvi que, encara que no ens el porti la cigonya, el creixement també s’ha d’alimentar. Un territori receptor ha de ser alhora un entorn promotor d’activitats i oportunitats per al conjunt de la població. Ha de ser facilitador per a la convivència, l’ocupabilitat, la formació, la mobilitat i la sostenibilitat.
