El meu pare, de família camperola, sempre m’havia dit que les taronges calia menjar-les a partir de Sant Esteve; mai abans. La gent del camp no són gaire llepafils però són sibarites de mena. Saben allò que convé i allò que no toca. N’hauríem d’aprendre.
Tot just va ser una pagesa il·lustrada la que em va explicar amb major encert el concepte de la sostenibilitat. M’ho va dir amb un posat serè, sense esbatanar els seus ulls d’oliva nua ni posar grandiloqüència en aquella sentència senzilla i genuïna que em va semblar una ponència magistral. La sostenibilitat és la justa mesura, va dir ella.
Em va fer pensar que la justa mesura ho hauria de ser tot i hauria d’estar en tot; més enllà dels discursos fàcils i els homiliaris recurrents. Estic fart d’escoltar peroracions que no m’aporten res i que depassen els límits de la ponderació. Hi ha massa fanàtic d’ell mateix que frisa per escoltar-se mentre enjardina la seva vanitat. L’onanisme retòric és una malaltia que s’estén entre la classe política.
Vet aquí la coloquinta. Sembla una cosa i n’és una altra. El seu fruit s’assembla molt a la taronja pel color i la forma però té efectes purgants. De fet, era un ingredient predilecte del gremi dels apotecaris medievals. Parlem d’una planta de la família de les cucurbitàcies; sí, com les carabasseres, el cogombre i la melonera. A veure a quins perfils de l’eixam social us recorda la coloquinta si us dic que és una herba perenne, de tiges reptants o enfiladisses. Us donaré una altra pista: la seva polpa és esponjosa i molt amarga i és la que proveeix els efectes purgatius; com els sermons de la muntanya, i també de baix a mar.
A la seva novel·la Les il·lusions perdudes Balzac bateja un personatge secundari amb l’àlies de “Coloquinta” i ho justifica pel seu rostre groguenc esquitxat de bonys vermells; ai, pobre home. Ai, la comèdia humana.
He volgut revisar les desenes d’articles que he escrit per al Penedès Econòmic. De l’hemeroteca de collita pròpia m’ha cridat l’atenció -i no m’ha sorprès- la meva persistència en relació amb la planificació estratègica, sobretot pel que fa a l’activitat econòmica de les nostres geografies. Aquest tema el repeteixo en nombrosos escrits, per bé que tinc la sensació de predicar al desert.
Pel fet d’haver treballat en la redacció de quatre plans estratègics em sento privilegiat; no tant pels resultats finals sinó perquè m’han donat pretextos per entrevistar persones a les què poques vegades es convida a opinar. Diuen el que pensen sense por perquè no tenen el cul llogat; aquestes no fan comèdia.
Com la bella de la cançó d’en Cocciante, la ciutadania anònima és com una ciutadania sense ànima. És poc més que una anècdota que transita per l’espai públic i rondina. Només es té en compte quan arriben els comicis. Després, amb dissimulada contrició, ha de patir la seva ingenuïtat contributiva vers el sistema governant; aquest massa sovint indolent quan no displicent pel que fa a les necessitats dels súbdits. La ciutadania buida és la que no es té en compte perquè és aliena als manierismes electoralistes, al sectarisme. Així, la ciutadania que respon als processos participatius previs a la redacció dels plans estratègics és cada vegada més escèptica perquè se sent enganyada.
Al maig de 2011 dedicava aquesta pàgina salmonada al pla estratègic del Penedès. En el darrer paràgraf d’aquell article afirmava: “Si la planificació estratègica ens ha de servir per abordar el canvi pretès, abans cal abordar un canvi en les maneres i, potser també, un canvi dels actors nominats. I sobretot, hem de començar per escampar les llavors d’un Penedès creïble, i això només ho aconseguirem amb avenços reals i actuacions prou consensuades.”
Potser sí que ha arribat el moment en el què la ciutadania que fa de convidada de pedra, l’anònima, la buida, l’escèptica i la sense ànima, es faci sentir i proclami el dret de les ciutats i els pobles a ser governats amb intel·ligència i amb generositat, ja no posant les persones al centre -estupidesa electoralista- sinó tenint en compte cadascuna de les dones i cadascun dels homes que componen l’electorat. Cal esvair l’escepticisme i il·lusionar amb propostes que emocionin i s’encomanin, que impliquin. Aquest ha de ser el repte dels propers quatre anys.
Que el Pare Carbasser ens sigui propici i no tornem a quedar eliminats del joc.
