No acabo d’entendre la dualitat entre comarques i vegueries. Amb la recent inclusió del Lluçanès el mapa comarcal de Catalunya arriba a les 43 unitats. Temps enrere ja s’hi havia afegit el Moianès. La geografia política del país és una miríada de patis i partions; la qual cosa multiplica la despesa administrativa.
En què quedem? Quina és la unitat de referència, la vegueria o la comarca? Per què hi sumen més comarques si ens havien dit que en un futur proper serien les vegueries els àmbits de planificació i actuació? Això deixa en evidència quin és el parer dels nostres governants en relació amb la figura de les vegueries. Ens fan passar amb cançons.

A banda d’aquesta paradoxa, pensar que les vegueries arribaran a suplantar les diputacions provincials és tan substanciós com el debat de la truita de patates, amb ceba o sense. Vulgueu que no, sempre ens caldran els ous i les patates, i això no admet gaire debat. 
Fet i comptat, està passant el que no volíem que passés. A Catalunya la cartografia de l’administració pública, lluny d’esdevenir més eficient i assenyada, s’aboca a la reiteració de funcions i la multiplicitat de jerarquies, per no parlar de les designacions arbitràries dels representants de les vegueries, a la manera feudal.
Tot aquest despropòsit també té afectacions en l’apartat econòmic, pel sols fet que incideix en les estratègies territorials i l’atribució de competències polítiques en termes de sostenibilitat, mobilitat i competitivitat. Qui té la responsabilitat d’actuar en cada cas? I, si no té cap responsabilitat, per què hi és? Qui ens l’ha posat i per què? 
 A l’Alt Penedès s’està fent l’exercici de redacció del seu pla estratègic, com a comarca. No cal parlar ara i adés del fet que no s’han tingut en compte els treballs precedents de planificació del mateix entorn. Potser amuntegaran una nova edició a la prestatgeria dels desideràtums i diran, això sí, que la nova carta estratègica és de resultes de la participació de tothom. I quedaran així de panxacontents.
També com a comarca, el Garraf fa un parell d’anys va planificar la seva activitat econòmica a curt, mitjà i llarg termini. En aquest cas, quan ja estava debatut i consensuat, no es va considerar necessària -o potser resultava incòmoda- una governança que garantís la seva execució i seguiment. Així és que el document es va deixar al calaix d’alguna eminència i gairebé ja no se’n parla. Estrident.
Es quedin les directrius a les prestatgeries o als calaixos, fixem-nos en el fet que les administracions locals i els agents socials i econòmics assumeixen com a plausible la planificació en un context municipal o comarcal. Si més no, al Penedès no n’hem sentit a parlar, d’un pla estratègic de l’activitat econòmica de la vegueria. Quin sentit podria tenir una partitura basada en asimetries, dissemblances i discordances?
Les eleccions municipals han marcat l’inici del quadrienni 2023-2027. Prou que hem enumerat els reptes i les assignatures que s’hauran de tenir en compte des de les regidories competents en matèria d’activitat econòmica. Escrit en majúscules, hauran d’afavorir les iniciatives i procurar escenaris proclius al creixement dels negocis. 
Potser ha arribat el moment en què les àrees de promoció econòmica dels ajuntaments han de tenir el protagonisme que mai han tingut i, conseqüentment, es dotin de recursos personals i pressupostaris per aconseguir fites de veres rellevants. Aquestes regidories no haurien de continuar sent les més frívoles del cartipàs.
En aquests propers quatre anys faríem bé en constituir un fòrum de concertació supralocal que identifiqués les oportunitats de treballar conjuntament en temes clau per al conjunt del territori. Més enllà de la intel·ligència artificial sempre ens quedarà el sentit comú i l’ambició de fer bé les coses. 
Particularment, l’Alt Penedès i el Garraf tenen molts pretextos per posar en comú un vademècum estratègic per fer front als dèficits de transport públic i generació d’energies, com també per cooperar en aspectes tan cabdals com la formació professional i ocupacional i el sistema sanitari.
Dedico el darrer paràgraf al turisme; no perquè sigui la mare dels ous sinó perquè ens podria cuinar una bona truita. Té cap sentit que el Penedès i el Garraf continuïn fent les seves guerrilles? Ja ens queda antic el fet que la Ruta del Xató sigui el millor exponent d’una proposta col·lectiva. Voleu dir que no hi ha complementarietats a explotar entre els jardins de vinyes i els onatges de la marina? Algun dia serem capaços d’aplegar-nos com una destinació única?