Me casé con un enano, salerito, pa jartarme de reír
(...)
Pa jartarme de reír
Le puse la cama en alto
Olé salerito y olé
Le puse la cama en alto, salerito
Y no se podía subir
Aquest tros de corranda té la seva gràcia. No ho vulgueu veure d’una altra manera, picallosos!. L’encapçalament provocador només és la lletra d’una sevillana popular, amb el corresponent to desenfadat i exempt de dolenteria.
Ben pensat, potser sí que ens falta el sentit de l’humor que tenen els meridionals de la península. En aquest país petit, a tocar dels Pirineus i salpebrats per les humitats marines, tenim tendències eixutes i només la ballem quan és festa, com a molt.
El dèficit de somriures, l’excés d’autocomplaença i el narcisisme enfarfegós són amenaces poc declinades quan es mesura la salut de l’economia d’un territori. Aquests tres indicadors no poden ser estadístics i difícilment es poden conjugar en termes de competitivitat però resulten essencials a l’hora de seduir; tant és així que podríem dir que al Penedès no és pas la seducció una de les nostres virtuts més reconegudes.
Aprendre a riure de nosaltres mateixos, acceptar que tenim molts marges de millora i emmirallar-nos en aquells que ho fan millor podrien ser els factors determinants per pujar al podi de les demarcacions més atractives i amb major potencial de creixement.
En la seva compilació de lleis esperpènticament certes, Murphy fa referència a un proverbi xinès que diu que aquell que no sap somriure no hauria d’obrir cap botiga. Si fos així, potser hauríem de tancar uns quants negocis!. No cal, però! Només és qüestió d’exercir la tàctica amable, la del client satisfet.
Al Garraf ho estan treballant amb un segell de bones pràctiques orientat al comerç i la restauració. Hi ha tot un decàleg que compromet els empresaris d’establiments a tenir en compte la qualitat del producte tant com la del servei a l’usuari, a banda de qüestions relacionades amb els usos lingüístics, la sostenibilitat, les relacions laborals, el compromís social i la bona praxi en la gestió del negoci.
Aquests models també es podrien estendre a d’altres activitats econòmiques; fins i tot, al sector públic, que encara somriu menys, malcarat de mena. Ara no ve al cas però també podríem parlar del percentatge de funcionaris que s’han acomodat en el teletreball, potser per no veure a ningú i estalviar-se els rictus.
Amb aquest tarannà no anem gaire lluny. Hem d’aprendre a somriure a l’ensems que prenem decisions en ferm. Alhora, ens hem de prendre seriosament qüestions territorials que sembla que fins ara s’hagin pres en broma; si més, no amb un cert desinterès.
Des d’aquesta pàgina esquerra del Penedès Econòmic hem insistit en els avantatges que podríem obtenir a partir de les sinergies entre l’Alt Penedès i el Garraf; posem-hi el Baix Penedès, també. Quedi clar que no us vull parlar d’invents territorials patrioters, que aquests no em fan cap gràcia, per espuris i estèrils.
Ara que estrenem quadriennis municipals, comarcals i provincials, amb els corresponents balls de cadires, és un bon moment per promoure una cambra intercomarcal liderada per aquelles i aquells que tenen major pes a casa i més influència a fora de casa. De debò.
Sense pensar-hi gaire més, ara és el moment de plantejar què hem de fer amb el pantà de Foix i quines són les millors opcions per preservar l’espai natural que l’envolta, com també cal proposar aquest entorn com un espai divulgatiu i de lleure per a la ciutadania de les tres comarques, més enllà de la funcionalitat hídrica que pugui tenir.
També haurien de tocar campanes pel que fa a la creació d’un consorci intercomarcal del transport públic per carretera que garantís la millora de la mobilitat entre els nostres municipis i alhora una aposta contundent per la sostenibilitat aplicada als vehicles i els trajectes.
I encara un tercer repte, coordinar el sistema de la formació post-obligatòria. Ens aniria molt bé si fóssim capaços d’establir un mapa de complementarietats en relació amb els cicles formatius de la FP i detectar els dèficits del territori en aquestes matèries; també pel que fa a la formació ocupacional.
Altres assignatures pendents tenen a veure amb la sanitat, la generació i subministrament d’energies, les infraestructures per la mobilitat i, en clau majúscula, l’equilibri territorial. En parlarem, sense deixar de somriure, però.
