No feu cas del títol. Deu ser una errata tipogràfica. Res a veure. Això que us convido a llegir tot seguit es refereix a la gran baldufa i no pas al film provocador d’ara fa cinquanta anys. Llavors la intenció d’en Marco Ferreri era posar en evidència la desmesura en el consum; en concret, el desenfrenament i el vici d’afartar-se, fins a morir. 

Ara bé, la baldufa que us proposo també té a veure amb el desequilibri. Ves per on, aquí en moren més que no pas en neixen. Per contra, l’arribada continuada de nous residents a les nostres comarques ha provocat que aquella piràmide recursiva en la què es reflectien els segments d’edat de la població empadronada hagi esdevingut una gran baldufa; un joc de baldufes, si tenim en compte la del Garraf i les del Penedès.

En parlo sovint de l’auge residencial que es palesa al sud de la regió metropolitana de Barcelona. Em preocupa de veres. L’estadística no pot ser més explícita. Les dinàmiques de creixement i alhora d’envelliment de la població són extraordinàries. En canvi, no sembla que es tinguin en compte en les prioritats dels governs locals i autonòmic.

Tant al Garraf com a l’Alt Penedès, el 50% dels residents té més de 45 anys i el 25% supera els 60. En els primers vint-i-dos anys d’aquesta centúria, el Baix Penedès ha augmentat un 97% el seu nombre de residents; el Garraf, un 51%, i  l’Alt Penedès, un 43%. En conjunt, el trinomi del Gran Penedès ha passat dels 242.811 empadronats, l’1 de gener de 2001, als 387.285, l’1 de gener de 2023; això vol dir un 60% de creixement de la població.

La primera pregunta que em ve al cap és aquesta: han crescut els recursos i els serveis orientats a la ciutadania en la mateixa proporció que ho han fet els padrons municipals? Altrament, des de l’administració pública s’ha respost a l’augment poblacional amb un increment de les dotacions per fer front a la projecció ascendent del cens?

En un altre sentit, l’envelliment progressiu de la població i la peculiaritat de les seves exigències per part dels segments d’edat més longeus troben resposta pel que fa a les polítiques d’accessibilitat, mobilitat, assistencials, sanitàries, culturals i de lleure? Es contempla la senectut demogràfica en la seva peremptorietat?  

I encara una altra, el govern del país té prou en compte que des de fa tres dècades aquestes tres comarques són objecte d’una erupció residencial molt per damunt de la mitjana catalana? Es pot dir que la Generalitat és mostra sol·lícita a aquest fenomen volcànic? 

En termes de vegueria, seria bo actualitzar la cartografia social i econòmica del Penedès perquè segurament és l’àmbit territorial del país que més s’ha metamorfosat en el decurs d’aquest segle. Que algú ho expliqui als llogaters del parc de la Ciutadella i als inquilins de la plaça de Sant Jaume; que potser no ho saben!.

La nostra gran baldufa ens ofereix la radiografia d’allò que ens està passant i també ens revela que necessitem recursos per afavorir el benestar de les persones més grans, que ja són moltes i que ben aviat serem la majoria.

No s’acaba aquí la lectura de la baldufa. Hem de tenir en compte, a més, que bona part dels nous residents reuneix perfils en edat de cotització; molts d’ells han de mantenir el mateix compte laboral de procedència. Sobretot al Garraf però també a l’Alt Penedès, el creixement poblacional no troba correspondència en l’augment de l’ocupabilitat. En aquestes dues comarques, el mercat de treball es troba en un replà, estacionat. Aquest desequilibri provoca alteracions majúscules en la mobilitat i escletxes de tota mena.