Isidre Also Torrents

    Turisme sense estratègia

    Tenim molt en comú però, en canvi, mai no ens hem posat d’acord. Aquesta frase podria definir la situació d’una parella mal avinguda o la frustració de dues o més parts que no troben el seu denominador comú. Per exemple, el turisme del Garraf i l’Alt Penedès.

    Les dues comarques sumen un catàleg de paisatges, un patrimoni artístic i un àlbum cultural d’extraordinari valor. Estan ubicades en una geografia privilegiada i disposen d’un clima favorable, tot i l’actual sequera. A més, es troben a tocar de Barcelona i molt a prop d’infraestructures portuàries i aeroportuàries; amb unes xarxes viàries que podrien ser millors però no deixen de fer la seva feina: ens connecten.


    Hi vull posar ànima i sal. Si ajuntem les singularitats enogastronòmiques de l’Alt Penedès i el Garraf descobrirem una destinació incontournable per als viatgers gormands, amb productes autòctons del mar i de la terra i amb elaboradors de molta categoria. Si ens poséssim d’acord, no hi hauria cap guia planetària que no ens tingués en compte. 

    Què ho fa que la gent d’aquestes dues comarques no siguin capaces de dibuixar una estratègia conjunta en relació amb l’activitat turística? 

    Fem un repàs a les dades del sector. El Garraf és una comarca amb un potencial turístic inqüestionable i alhora està dotada d’equipaments que componen una oferta pròpia de les millors destinacions turístiques, amb un total de 14.311 places d’allotjament; el 56% del total de l’àmbit del Penedès. 

    Per la seva banda, l’Alt Penedès té un extraordinari imant en l’activitat enoturística però no disposa d’una hostaleria que acompanyi l’atractivitat. L’oferta d’allotjaments registra 1.507 places, un 10,6% de les que té el Garraf. 

    Pel que fa a la restauració, al Garraf es comptabilitzen 387 establiments mentre que a l’Alt Penedès se’n troben 186 (un 48%).

    Estic d’acord si penseu que no hauríem de comparar una comarca turística amb una comarca que únicament ha trobat potencialitat en un determinat vector, l’enoturisme. Però també em donareu la raó si us dic que les dues demarcacions es necessiten si volem multiplicar els nostres arguments devers la captació de turistes i transeünts de bon paladar.

    He pogut assistir a reunions en les què algú proposava la intenció d’anar plegats; els de mar i els de terra endins, els de la vinya i els de la platja. L’arrogància d’uns i la fatuïtat dels altres, però, ha provocat que mai s’hagin entès. En aquest cas, les culpes les repartim entre els sectors públic i el privat, no pas un més que l’altre. 

    Els polítics del tros no han sabut incidir en els nombrosos denominadors comuns que tenen ambdues comarques i la gent d’empresa tampoc no s’ha decidit per aliances que refermessin una oferta turística més compacta. 

    Temps enrere el sector turístic del Garraf no va entendre que des de Vilafranca es volgués promoure un consorci turístic amb pretensió panenedesenca i que aquesta iniciativa s’envolés des del sector públic i amb voluntat d’imposar el Penedès com a segell d’una hipotètica destinació. Potser no va ser prou assenyat ignorar la fortalesa de la marca Sitges i l’existència d’un sector hostaler molt potent escampat en els sis municipis del Garraf. Els penedesencs tampoc no acceptarien que des de Vilanova i la Geltrú s’arrogués la centralitat del sector de l’aviram o que Sant Pere de Ribes s’apropiés el paper d’epicentre enològic; per cert, no li falten motius.

    Cal reconèixer que des del mateix Consorci del Penedès s’ha fet molt bona feina pel que fa a l’enoturisme. Fins i tot, penso que no poden fer més del que ja s’està fent. Una altra cosa és l’abordatge d’altres vessants turístiques. L’enoturisme necessita complementarietats i aquestes simbiosis es poden trobar enfilades més avall de la C15. 

    Amb la Diputació de Barcelona com a valedora i amb la complicitat primigènia dels tres gremis d’hostaleria convindria començar de nou i proposar una estratègia conjunta per construir una de les millors destinacions europees de terra i mar, emmarcada en l’epígraf de Costa Barcelona com a proposta contundent i inequívoca. També s’hi hauria de posar de valent el sector públic, però aquesta vegada com a coadjuvant, sense els afanys de liderar allò que no li pertoca. En definitiva, es proposa una aliança turística d’arrels público privades.

    Ja és a la venda el número 139

     

    Subscripció newsletter Penedès Econòmic

    Subscriu-te a la Newsletter del Penedès Econòmic
    i rebràs totes les notícies en un sol correu