Al 1966 John Lennon escrivia aquesta cançó, en plena guerra del Vietnam, que ha sigut mítica i vigent durant 56 anys, i que ara  ens hauria de guiar als europeus quan el sistema capitalista “imperialista” nord-americà i el seu homòleg versió “autoritari” rus han decidit resoldre les seves diferències de la manera més salvatge possible, que és fer una “guerra vicària” en la que el patiment i els morts, per una de les parts, els posen un tercer país que en aquest cas és Ucraïna. Un país aquest que ja feia anys que es va presentar com a candidat a víctima al voler fer el que també 60 anys enrere ja va intentar Cuba de ser una base de míssils russos (llavors soviètics) a les portes dels EE.UU.; un intent que va tallar de soca/arrel el llavors president dels EE.UU. John Kennedy, amb el suport entusiasta del món “occidental”, amenaçant amb una guerra nuclear però amb la diferència que el rus Kruschev  va entendre la situació, es va arribar a un ampli acord i va retirar l’armament.

    Aquests dies he tingut la sensació de que les comarques penedesenques estem revivint l’any 2003 (i els següents fins al crac del 2008), quan es va anunciar la redacció del Pla Director Territorial de l’Alt Penedès que ja pretenia que el Quart Cinturó no entrés al territori sinó que es milloressin les carreteres existents i es construís l’Eix que unís en bones condicions Vilanova-Vilafranca-Igualada; pel que fa als trens, l’Estat va imposar el traçat de l’AVE i en els anys següents es va dibuixar el Tren Orbital (Vilanova-Vilafranca) i l’Eix Transversal Ferroviari que podria unir Lleida-Igualada-Martorell, els dos sense que l’Estat hi volgués fer res. Així mateix es va començar a treballar en el Codi de Bones Pràctiques Vitivinícoles per potenciar el paisatge i la qualitat de la viticultura. Alhora es va intentar millorar l’entorn de les zones industrials, considerant que calia que augmentessin en qualitat però no en quantitat i començà a esclatar l’oposició al Logis Penedès, un projecte que mai ha marxat del tot.

    A finals de febrer, dins del cicle “Arxiu Most”, el Vinseum va projectar una de les pel·lícules guardonades al Festival Most; es tractava de “El vino, el mundo y nosotros” d’Antonio Lobo Daza (2019), en la qual es fa un repàs exhaustiu de la història dels vins de Jerez, narrada per alguns dels seus protagonistes, des del naixement com a un sector autònom potent, tot el seu creixement i esplendor, com comença la davallada que va implicar una arrencada massiva de ceps en els temps en que la U.E. ho finançava, i fins a l’estabilització a la baixa actual. Era molt il·lustratiu sentir els protagonistes analitzar com va ser aquella davallada. Resumint, deien que el creixement desmesurat en quantitat, que no en preu, va provocar un apropament al capital internacional que va acabar adquirint diverses grans marques que (aquí ve una reflexió clau) no tenien una visió a llarg termini sinó que només prenien decisions a curt.

    Estem vivint en una època en la que els poderosos de torn aprofiten les circumstàncies (o les creen) perquè la majoria de gent visquem amb por i ells en puguin treure un bon profit econòmic. En tenim diversos exemples. El que ens ha marcat més en els darrers dos anys ha sigut la Covid19, amb un tipus de gestió que ha arruïnat molts petits negocis i ha fet molt més “superrics” als grans propietaris de les empreses mundials de distribució i de comunicació i a les grans farmacèutiques que han multiplicat els beneficis; és a dir, que en comptes de reforçar tot el que ens és proper, la comunitat que ens pot donar suport si ens cal, hem engrandit el control de les nostres vides per part d’empreses multinacionals. I ja ens comencen a preparar per la setena onada per d’aquí uns mesos.

    Aquest mes de gener Pro Vegueria Penedès ha comparegut a la Comissió d’Acció Climàtica del Parlament, al costat d’ altres entitats, per oposar-nos al projecte d’una nova línia privada d’alta tensió per portar electricitat generada per plaques solars de l’Aragó a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, compartint amb els nostres representants quatre reflexions:
    En primer lloc hem de canviar la idea que l’energia l’hem de portar de grans centres productors que estan lluny i hem d’anar cap a un sistema basat en molts centres petits i mitjans que formin una xarxa difosa en el conjunt del territori incloses les ciutats; és un sistema molt menys vulnerable que ens porta cap a la sobirania energètica. Per això caldrà aprofitar tots els espais possibles per produir-ne allà on fa falta. I quan es necessiti en grans quantitats, com a la indústria, caldrà produir-la en zones industrials.

    Arribem al 2022 enmig d’un món ben mogut, en el que les 4 comarques penedesenques haurem de respondre a un seguit de reptes que marcaran el futur del territori i de la gent que hi vivim. Alguns d’ aquests reptes els hem posat a debat públic des de Pro Vegueria Penedès, i sense voler ser exhaustius, són:
    Desplegar la Vegueria, posant en marxa Delegacions de diversos Departaments del Govern, de manera que es desenvolupin polítiques específiques pel Penedès pensades des d’aquí; alhora, encarrilar definitivament el Pla Territorial del Penedès.

    Ja és a la venda el número 141

     

    Subscripció newsletter Penedès Econòmic

    Subscriu-te a la Newsletter del Penedès Econòmic
    i rebràs totes les notícies en un sol correu