A finals de febrer, dins del cicle “Arxiu Most”, el Vinseum va projectar una de les pel·lícules guardonades al Festival Most; es tractava de “El vino, el mundo y nosotros” d’Antonio Lobo Daza (2019), en la qual es fa un repàs exhaustiu de la història dels vins de Jerez, narrada per alguns dels seus protagonistes, des del naixement com a un sector autònom potent, tot el seu creixement i esplendor, com comença la davallada que va implicar una arrencada massiva de ceps en els temps en que la U.E. ho finançava, i fins a l’estabilització a la baixa actual. Era molt il·lustratiu sentir els protagonistes analitzar com va ser aquella davallada. Resumint, deien que el creixement desmesurat en quantitat, que no en preu, va provocar un apropament al capital internacional que va acabar adquirint diverses grans marques que (aquí ve una reflexió clau) no tenien una visió a llarg termini sinó que només prenien decisions a curt.
Aquest prendre les decisions mirant a curt termini és la causa, segons expliquen els protagonistes que surten a la pel·lícula (que l’autor va trigar 10 anys en produir), de la gran davallada que hi va haver. No cal ser un expert per veure les similituds entre el que va succeir a Jerez i el que està passant amb el Cava; i el més greu és el que pot arribar a passar. Prendre decisions a llarg termini vol dir, per començar, assegurar que continuaran havent-hi vinyes i pagesos que les cuidin, que el producte es vendrà a un preu que resulti rendible per tota la cadena... Uns pagesos que han de tenir al·licients per conrear també d’altres productes alimentaris en un món que cada cop necessita més una agricultura de proximitat. I tinc la sensació que tot plegat la nostra societat s’ho pren amb massa calma; els moviments que s’estan fent trigaran massa anys a donar resultats, i cal prendre decisions ja per preservar el futur. Quan s’apuja el preu del vidre, els elaboradors l’apliquen ràpidament a l’ampolla; perquè no es fa amb el preu del que és essencial per al cava, que és el raïm? Tot l’univers dels espumosos penedesencs que vol mirar a llarg termini hauria de remar en la mateixa direcció sense protagonismes, incloent-hi els més punters i l’ampli sector cooperatiu, com sembla que ja apunten alguns esforços. Estem en un món despietat, en el qual uns pocs prenen decisions per acumular més capital a costa de la immensa majoria; que aprofiten qualsevol circumstància per accelerar-ho, des d’epidèmies a guerres, perquè l’energia, el combustible o el que puguin ho controlin ells i desapareguin els més petits. Serà capaç el sector dels espumosos del Penedès d’agafar les regnes i treballar ara pel llarg termini? Vull pensar que sí, perquè estic convençut que pot fer-ho.
