Espanya 2020, un altre desastre perfecte

    El 29 del 12 del 2009 vaig fer un article que vaig publicar a Notarios y Registradores en el qual qualificava de “Un desastre perfecte”, la nostra gestió de la gran crisi, l’acabava amb aquest text: “Mentrestant, els altres vaixells que estaven dirigits per capitans més seriosos i capacitats, que havien fet un diagnòstic més adequat de la tempestat i havien invertit els seus diners i les seves energies a dotar als seus vaixells de dimensions competitives, anaven sortint de la crisi marítima, amb dificultats però sense pausa.

    Això no passava amb nosaltres, que ens estàvem enfonsant en el nucli de la tempestat i deixant per als estudiants d’economia una experiència excepcional: de com una societat pròspera, en una tempesta financera històrica pot, per una gestió incompetent, potenciada per la falta d’independència i responsabilitat d’una gran part dels seus mitjans d’informació i d’institucions de representació social i l’apatia de bona part de la seva població i, perquè s’oblida del principi fonamental de la navegació econòmica, el que la competitivitat del seu sector productiu és la que determina la producció, la renda, l’ocupació i fins el nivell d’ingressos públics i la seguretat de les prestacions socials, pot acabar en el que es dirà “EL DESASTRE PERFECTE.”
    Perquè es produeixi semblant catàstrofe es necessitava una tempesta perfecta, una direcció amb una incompetència absoluta però, a més “poques vegades trobéssiu una societat en què tants i alhora, no estaven on devien”
    En l’homenatge que, amb motiu de la seva defunció, vam fer a Notarios y Registradores al professor Joaquim Muns, incloem un resum de les seves idees. Sobre la crisi, després de qualificar els gestors públics “Hem tingut la mala sort històrica que la pitjor crisi en moltes dècades hagi coincidit amb la pitjor classe política en molts anys”, feia el següent advertiment als votants: “És el moment de deixar de costat la grapejada retòrica partidista que ja pràcticament no signifiquen res -dretes, esquerres, progressistes, etc.- i prestar especial atenció a la categoria intel·lectual i a l’experiència dels candidats.”
    En la nostra societat s’està produint un fenomen lamentable i paradoxal. Em refereixo al continu descens del nivell de preparació dels nostres polítics en el precís moment en què la gestió pública esdevé més complexa i exigent.
    “L’evolució cultural, social i econòmica dels últims anys a tots els nivells és vertiginosa”. La crisi econòmica global que el món pateix des de fa tres anys, fruit dels desajustaments i tensions que produeix aquest procés accelerat de canvi, té dues conseqüències que, com a electors, hauríem de tenir en compte. D’una banda, la relativització dels programes electorals.
    Cada vegada és més difícil que aquests puguin seguir l’acceleració de la realitat. En segon lloc i com a corol·lari d’això, la competència i l’experiència dels dirigents passen a ser la millor garantia per afrontar amb esperança raonable d’èxit les conseqüències dels problemes i crisis que ens han sacsejat i que, desgraciada però inevitablement, continuaran assotant-nos durant molt de temps.
    El progrés de les nacions depèn de molts factors, però crec que l’experiència dels últims anys està demostrant el creixent protagonisme dels líders polítics ben preparats. https://www.notariosyregistradores.com/web/secciones/opinion/en-homenaje-a-joaquim-muns/.
    A l’ABC, Guy Sorman va publicar un article que defineix el que hem de corregir “Les democràcies perden el nord” ha demostrat aquesta crisi: la gran feblesa de les democràcies haurà estat la seva falta de preparació. Aquesta pandèmia era predictible, havia estat anunciada pels epidemiòlegs i diverses alertes l’havien advertit (Sars el 2003, Mers el 2012) com explicar l’absència de màscares, equips de protecció, medicaments essencials i plans logístics? Davant l’absència d’amenaces imminents i òbvies, en tot Occident s’ha oblidat el paper fonamental dels estats, que és garantir la seguretat dels ciutadans.
    La classe política occidental ha deixat de costat l’essencial i ha preferit multiplicar les accions públiques, mediàtiques i mancades de significat. Després de la pandèmia serà necessari replantejar-se, si no la democràcia liberal, el reclutament de la classe política i les prioritats dels estats.
    Estem cansats d’estats cars, burocràcies caduques i polítics narcisistes, amb els seus desastrosos resultats. Cal trobar de nou la serietat en la política, l’interès general, la competència i el sentit comú.
    Seria important que els ciutadans fem una comparació de l’experiència professional dels gestors i els resultats de la crisi, tant a nivell nacional com autonòmic, per a conèixer el perquè de la ineficiència de l’estat.
    És el que demanava Manel de Castillo, director gerent de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona en el seu article “Estat sí, però que funcioni” en el final del mateix “passada la pandèmia, quan els ciutadans surtin de l’UCI, l’Estat hauria de passar pel quiròfan”.

    Ja és a la venda el número 140

     

    Subscripció newsletter Penedès Econòmic

    Subscriu-te a la Newsletter del Penedès Econòmic
    i rebràs totes les notícies en un sol correu