PENEDÈS ECONÒMIC

El diari econòmic online de la Vegueria Penedès

Daniel Iborra Fort

PER QUÈ NO M’AGRADA PARLAR DE POLÍTICA, QUAN EM CONVIDEN ALS MENJARS?

Crec que la base dels nostres problemes amb la política, cau en el fet que no hi apliquem els principis i les prevencions que utilitzem per protegir els nostres interessos en la vida privada.
És com si el nostre cervell s’encongís i ens impedís reconèixer el que ens interessa.

Si, per construir una casa, ens decidim pel constructor més simpàtic o que ens cau millor, deixem al seu albir el cost de l’obra, no ens preocupem dels materials ni de la seva realització i deixem a les seves mans el termini d’execució, no només ens arrisquem a pagar una quantitat desproporcionada, rebre una construcció amb tot tipus de deficiències i en un termini desmesurat, sinó a convertir-nos, segurament, i com si ens comprem un vehicle pel carisma del president de la companyia , en la riota del poble.
Si, després d’una insolvència greu, l’auditoria externa posa en evidència que l’apoderat s’ha quedat amb els diners que gestionava, ha col·locat familiars i amics sense cap capacitació en lloc de tècnics competents, que en lloc d’inversions productives ha dedicat els recursos a pistes de tennis, piscines, viatges i esdeveniments socials i davant la propera junta de socis, va a proposar que per solucionar aquesta gran crisi, li han de donar més autonomia (sense controls) i el nomenin administrador únic, al món privat m’atreviria a anticipar el que votarien. En la política, no; és una caixa de sorpreses.
Un dia em van convidar a un àpat en el qual em van avisar que estaria amb gent molt polititzada i identificada clarament amb els seus partits.
Abans de començar, van tenir el detall de preguntar-me si m’interessava la política, a la qual cosa vaig contestar que normalment m’abstenia d’opinar quan em convidaven a certs esdeveniments socials.

Ho veia molt poc pràctic, és com convèncer a un del Betis que es faci del Sevilla i el mateix passa amb la resta d’equips. És molt difícil que un seguidor del Llevant, de l’Espanyol o de l’Atlètic de Madrid canviï de club pel València, el Barça o el Madrid, encara que li demostris el balafiament, les denúncies de corrupció (o unes altres) contra els seus presidents, que juguin malament o hagi descendit a 2ª divisió. 

Deixaran d’anar al camp, però no canviaran de club.
Són aficions que, cadascuna d’elles, utilitza la mateixa informació, que ignoren una altra que no defensi el seu equip i que tenen mes perfil “de creients” que de consumidors.
Així doncs, parlar de política té tots els riscos: el fet que no aconseguiràs canviar-los d’opinió, que perdis l’amistat i, finalment, que arruïnis el menjar.
No obstant això, vaig trobar una gran acceptació a la meva proposta sobre la conveniència per als ciutadans de disposar d’instruments de control en la gestió pública. “Si analitzem bé els costos, la imposició local, l’endeutament i la qualitat dels serveis públics i les inversions, coneixerem, d’una manera regular i objectiva, qui és el millor gestor municipal.”
I, com que crec que tindria èxit, aniríem a provar-ho als trams superiors; l’autonòmic i el central.
A la pregunta de com m’havia anat el menjar amb els de la taula, vaig contestar que, finalment, ens havíem posat d’acord.

0
0
0
s2smodern