Jaume Puig Ribera
Director general del grup financer GVC Gaesco 
“Els fons d’inversió han tingut uns anys molt bons i continuaran així”
PE 86 | L’economista Jaume Puig (Sant Ramon, La Segarra, 1965) és el director general del grup financer GVC Gaesco, entitat financera que orienta els estalviadors sobre com, quan i on cal invertir. Puig acumula diversos premis per la gestió de les inversions, tan personalment com amb la seva empresa. Assegura que a casa nostra no es veuen símptomes d’una nova crisi però, en tot cas, recorda que les inversions es fan en empreses de tot el món, on el creixement sembla que no s’aturarà en els propers anys
Jaume Puig és llicenciat en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona, i Analista Financer Europeu (Certified European Financial Analyst). A més, és membre de la Junta d’Inverco Catalunya i del Comitè Assessor de l’Executive Master de Finances d’ESADE. També col·labora amb el Master in Finance de la Barcelona GSE. Actualment és director general de GVC Gaesco, on gestiona diversos fons d’inversió i SICAVs.
Va començar la seva carrera professional l’any 1989 a Fibanc. Posteriorment, va treballar al Banc Vitalici, va ser director financer d’un grup empresarial i, l’any 1995, es va incorporar a GVC Gaesco.
Aquest expert analista acumula catorce premis per la gestió d’inversions, deu dels quals corresponen a fons gestionats personalment per ell, tres a l’entitat gestora com a director d’inversions, i un més, a títol individual, com a millor gestor de renda variable de l’última dècada.
Com ha variat el sector dels fons inversió durant els anys de la crisi econòmica?
Cal tenir en compte que la crisi, quan te la mires en clau local, veus que aquí n’estem sortint de forma molt lenta. Però quan te les mires a nivell mundial és molt diferent, perquè veus que el món, el 2017, va créixer un 3,7%; el 2018 un 3,7%; aquest 2019, l’expectativa és un 3,5% i el 2020, un 3,6%. Què vull dir amb això? Doncs que si tenim en compte que el creixement mundial mitjà està al voltant d’un 3,4%, el PIB mundial està en màxims històrics.
Hi ha hagut un canvi qualitatiu?
Hi ha un creixement per sobre de la mitjana històrica; mires el món en la seva globalitat i no hi veus cap crisi. I això passa des de fa anys, des del 2009 que el PIB mundial va baixar un 0,11%; posteriorment el món ha estat creixent a taxes molt bones. Què vull dir amb això? Que si parlem de fons d’inversió que invertim en empreses, vol dir que ens referim a empreses el resultat de les quals depèn més del creixement mundial que no pas del local, perquè habitualment l’empresa cotitzada en borsa és una empresa molt exportadora. La conclusió és que hem de discernir el que veiem quan sortim al carrer amb el que està passant al món i, la realitat de les empreses, depèn més del que està passant al món que no pas d’aquí.
La seva perspectiva sona realment engrescadora per aquells que vulguin–o puguin- invertir en fons d’inversió.
Els fons han tingut nou anys molt bons. Quant temps més pot durar el cicle econòmic positiu? Si això t’ho mires només amb clau “zona euro”, la cosa és bastant diferent. És un creixement molt més contingut, amb aspectes com el creixement de sous encara endarrerits. A més a més, passen coses: l’any passat, durant l’últim trimestre, hi va haver una sotragada, que s’està recuperant ara. Però en global, els últims nou anys han estat molt bons, s’ha crescut molt amb volum de fons d’inversió. S’ha crescut perquè les rendibilitats han estat bones tota vegada que el món ha seguit creixent. I també, i això és un canvi, perquè els fons d’inversió, com a vehicle, estan guanyant lloc; dit d’una altra manera, el percentatge d’estalvi dedicat a fons d’inversió està creixent dins el patrimoni de l’estalvi familiar perquè és una bona eina, és eficient, des de molts punts de vista financers i fiscals.
Què hauria de passar perquè això s’estronqués? Què diuen els seus indicadors?
Caldria que el creixement mundial s’estronqués, és a dir que la font de retorn que t’ha permès obtenir aquesta rendibilitat amb els anys s’estronqués en algun moment. De moment, en els propers 2 o 3 anys, això no es veu. Quan tocaria la propera crisi econòmica? Depèn molt de la gravetat de la crisi anterior; si la crisi és lleu els anys de creixement posterior són pocs però si la crisi és greu els anys de creixement posterior són més grans. Com va ser la crisi del 2009? Va ser greu. Això vol dir que si ara posem en uns models quants anys més hauríem de tenir bons... ens tocaria fins al 2022. Però això és una mitjana. El més important de tot és que abans que hi hagi una crisi econòmica, els agents econòmics que estem participant en el món econòmic entrin en un excés d’eufòria. Això va passar el 2006 i 2007. Al moment d’avui veiem l’eufòria empresarial? No. Veiem les empreses a lloc. És a dir, les empreses estan invertint totes. No estan negligint inversions o pagant però estan fent inversions tant en quantia com en qualitat del projecte, diguem-ne molt acurades, no veus a l’empresari que hagi perdut els papers.
I pensant amb els que inverteixen: com ha variat l’actitud de la gent respecte als fons d’inversió? Ha après a usar aquestes eines que vosaltres els proposeu, durant aquesta darrera dècada?
Hem de distingir entre consumidor i inversor. Fins ara jo parlava del consumidor, que hi ha moments que perd el cap, com al voltant de l’any 2000 i s’entra en un excés de consum. Ara al carrer no ho veiem això; veiem un consum que hi és, però prudent. I amb l’inversor el que veus és que hi ha moments que es deixa portar per l’eufòria i paga més del que valen les coses. Però en aquests moments no veus uns inversors amb excés d’eufòria pagant més, tot al contrari. Què et vull dir amb això? Aquesta crisi econòmica que probablement tocarà el 2022, serà el 22, el 21 o el 25 en funció de que els agents econòmics hagin entrat abans en aquesta situació d’eufòria; i no ho veiem avui. I el motiu número 1 pel qual no ho veiem és que el ser tan gruixuda la crisi de fa 10 anys, l’agent econòmic, sigui qui sigui, està guardant memòria. Evidentment en algun moment aquesta memòria es perdrà i en algun moment els excessos tornaran i en aquell moment podrem parlar de crisi. Per això et deia abans que veiem encara uns anys bons per davant perquè els símptomes no es veuen.
I anant a la inversió, quina és la seva reflexió?
L’inversor el que ha patit històricament és un dèficit de cultura financera espectacular, no s’ha donat el coneixement de les qüestions bàsiques financeres, que no són complexes però que s’han d’explicar. Això fa que, en aquests anys, l’inversor hagi passat d’instruments de dipòsits bancaris (a plaç fixe) a instruments com fons d’inversió. Això ha passat.
Aquest traspàs té un motiu bo i un motiu dolent. Si el motiu és perquè l’estalviador sap que quan es treu el barret d’estalviador i es posa el d’inversor i per tant ja inverteix en qualsevol dels actius financers (renda fixa, renda variable...) si sap que aquí pot obtenir més rendiment, si ha entrat en això perquè realment té més cultura financera... això és bo. Hi ha un percentatge d’aquest traspàs que s’ha donat que és per aquest motiu. Ara bé, em temo que una part molt important del traspàs que s’ha donat no és perquè s’hagi adquirit cultura financera sinó senzillament perquè el plaç fixe del dipòsit bancari no està donant rendiment i per tant hi ha hagut un traspàs només a la recerca del rendiment.
O sigui, que hi ha molta gent que participa d’aquestes operacions sense el mínim de coneixement necessari.
Molts, la gran majoria no té unes nocions mínimes de finances. Per això jo seria partidari d’introduir-ho als programes educatius perquè hi ha un perjudici. I a més passa amb moltes qüestions, en tenim molts estudis: la família d’aquí, fins que té 45 o 47 anys, és financerament més vulnerable que la família d’altres països europeus. Això què vol dir? Que si t’agafa una crisi econòmica abans de tenir certa edat, realment està patint més la família d’aquí que la de fora. I això per què? Per què ha de passar? Hi ha un munt de situacions que es podrien estalviar amb un mínim de coneixements.
El mes de gener Catalunya a Catalunya les matriculacions van baixar un 12,3%, quan en general a tot Espanya la baixada va ser del 8%. Un informe recent –el Global Power City- també diu que Barcelona ha perdut quatre posicions, de la 20 a la 24, en el rànquing de ciutats més atractives per invertir-hi. Com a economista: s’atreveix a dir si són dos dels efectes que ha tingut la crisi político-institucional que viu Catalunya i Espanya en l’economia?
L’economia està seguint el seu ritme al marge de la política. D’això te n’adones quan parles amb moltes empreses. La gent es pot sorprendre, però quan parles amb empreses de tot el món, d’aquí i de tot arreu, potser la gent es pensa que parlem molt de política i els preguntem molt per factors polítics i resulta que no, que el món empresarial és diferent i que en la gran majoria de reunions amb empreses la paraula “política” no surt mai. És a dir, quan tu ets una empresa que vens a tot arreu, tu el que estàs mirant és optimitzar allò i t’adequaràs pitjor o millor a cada lloc. Jo crec que la política dins del món econòmic està sobrevalorada. Però si anem en relació, per exemple al tema de Barcelona que apuntaves... Barcelona és guanyadora. Penseu que una de les grans tendències universals és que el món se n’està anant cap a les costes. Doncs això. Barcelona l’any passat va tenir el màxim de viatgers que ha transportat mai l’aeroport, per exemple; i això seguirà sent així. Barcelona té un atractiu impressionant.
Nosaltres parlem amb inversors de tot el món i us puc dir que la fortalesa de la marca és espectacular. Empreses que es vulguin venir a instal·lar aquí per tot el món n’està ple; l’atractiu hi és i hi seguirà sent. Per la posició, per la formació dels treballadors, per tot. La gent aquí s’hi vol instal·lar i hi vol venir.
Jo estaria molt poc preocupat pel que és el futur econòmic de Barcelona, per suposat, i de Catalunya en general perquè són un destinatari natural d’inversions i això seguirà sent així.
