M. Illueca: “La Llei 31/85 havia atorgat un pes equilibrat en els òrgans de les Caixes als diferents grups d’interès: 40% corporacions locals, 44% a dipositants, 11% a fundadors i 5% a treballadors de les caixes. Aquest repartiment va ser recorregut per les CCAA en el Tribunal Constitucional, que els va donar la raó. Pocs anys després totes les autonomies comptaven amb una normativa específica sobre les caixes d’estalvi.
En molts casos, els governs autonòmics s’autoatribuiren una proporció significativa del dret de vot en els consells a costa dels ajuntaments. Això va disparar la influència política en la gestió d’aquestes entitats, quedant en mans de les comunitats autònomes i sense mecanismes de control de mercat.
L’any 1988, el govern socialista liberalitza el subsector de caixes per permetre operar en qualsevol lloc d’Espanya. Fins llavors, només podien fer-ho als seus mercats tradicionals.
El control polític va unit a una expansió geogràfica més agressiva i a una tendència a prestar a clients més arriscada fora del seu territori.
De fet, en aquelles entitats en què el govern autonòmic de torn s’havia involucrat, la concessió de crèdits de risc ha estat major i el nombre de clients fallits més alt, segons es desprèn de l’estudi comparatiu...”
“En la compareixença del també expresident de la Caixa de Catalunya, Adolf Todó, va dir dels membres del consell des del 2008, que “els fèiem classes de 2 hores” perquè entenguessin millor els conceptes”.
“I en un altre ordre de coses, més materialista, tinc davant un llistat dels sous dels consellers en el qual estan representats tots els partits polítics i altres sectors socials, econòmics i sindicals, en el qual apareixen amb bastant freqüència sous superiors als 400.000 euros i curiosament el més elevat és el d’un diputat d’Izquierda Unida amb una retribució total el 2011 de 526.000 euros.
En un recomanable article, Jesús Cuadrado (“Preferentes, Cajas de Ahorro y partidos políticos”), que va ser diputat del PSOE durant el període 2000 a 2011, fa les següents reflexions, la primera enllaçada amb la reflexió ètica anterior: “els membres dels consells d’administració pretenen passar desapercebuts, intenten confondre’s amb el paisatge de la catàstrofe geològica que vivim. Fins i tot, alguns s’atreveixen a rebre en els seus despatxos, per mostrar-los el seu suport, a grups d’estafats per les
“participacions preferents”, que ells mateixos van aprovar vendre’ls, com un paquet enverinat que va acabar amb els seus estalvis”: “Al meu entendre, la causa decisiva està en la utilització de les caixes com un instrument “extractiu” més dels partits polítics a Espanya” ... “Els principals partits han copat aquests consells d’administració, com si fossin una Diputació provincial o un ajuntament...” “En les memòries anuals, es pot comprovar que, amb alguna excepció, els resultats econòmics i socials no comptaven amb la preocupació d’aquests consellers” “Llevat d’escasses excepcions, els partits polítics, el meu també, se senten implicats i allà manen els que anteposen el “patriotisme de partit” al patriotisme de debò. Per tant, les caixes i preferents formen part del bloqueig general que pateix el país, els qui dominen les institucions i els partits bloquegen els canvis imprescindibles. I en això estem”.
Tal com vam escriure en el nostre article “España, un país de contes”, l’explicació de l’origen exterior i imprevisible de la nostra crisi que tants efectes negatius va provocar en la gestió pública i en la multiplicació dels seus efectes, era “un altre conte” per desviar la responsabilitat política interior. Però, en estar promocionat per una gran part i la més influent del nostre “sistema informatiu” va tenir una gran repercussió en tots els àmbits, fins i tot en el judicial.
Els principals partits han copat aquests consells d’administració com si fossin una diputació provincial o un ajuntament
Aquest conte seria letal per a la població i condicionaria el seu futur:
Després d’aquesta exposició i a la vista que gran part dels nostres mitjans informatius han demostrat, fins a la sacietat, la seva incapacitat per diagnosticar i explicar als seus clients els aspectes generals i sectorials de la gran crisi, és un bon moment per replantejar-nos que “si la democràcia no pot funcionar sense una premsa independent”, com és possible que els ciutadans no tinguin encara avui, una informació clara i completa sobre allò succeït? Quina garantia tenim que no es tornin a repetir les causes que han portat els ciutadans a tal desesperació i ruïna si, com podem comprovar en les seves opinions i fins i tot en les seves reaccions, desconeixen l’origen de les seves desgràcies? Els mitjans a Espanya estan al servei de la societat o són màquines interessades en la manipulació dels ciutadans al servei d’interessos polítics i econòmics?
Sembla que molts gestors polítics han interioritzat l’origen exterior de la crisi, i sembla com si no tinguessin cap responsabilitat en el seu desenvolupament. Els seus partits van estar al Parlament i abans de pontificar sobre la mateixa haurien de mostrar a la ciutadania els projectes i iniciatives que durant aquest període històric van presentar en les institucions en les quals participaven per denunciar i evitar els grans problemes que patim: sobreendeutament exterior i sobreproducció immobiliària, manca de competitivitat del model productiu, utilització partidista de la despesa pública i de la política econòmica, control de l’eficiència de l’administració pública, falta d’adaptació del marc autonòmic als principis legals i econòmics comunitaris...
I el problema és que, com la ciutadania no ha identificat ni els orígens ni l’autoria d’aquesta ruïna, ja que els seus responsables han estat encapçalant, sense que ningú els recrimini res, totes les mobilitzacions de protesta i tot dóna tantes voltes, no existeix el risc que la direcció pública torni a la mateixa senda de la improductivitat i del balafiament i conduïda per tals gestors que van portar a la fallida actual?
