De com es pot resoldre la crisi econòmica, l’atur, la corrupció política i tenir una democràcia eficient (2)

    UN PROJECTE D’ESTAT EFICIENT

    “Un poble que és incapaç de seleccionar, de controlar i de corregir als seus dirigents polítics, no mereix queixar-se dels resultats negatius de la seva gestió”.

     El 30 de novembre de 1990, vaig publicar l’article “L’Estat com a gestor eficient” en el qual feia una proposta per a millorar la qualitat de l’Estat com a gestor  i aconseguir una democràcia eficient. Després l’he reproduït moltes vegades tenint cada vegada més èxit, sense que, fins ara,  hagi vist que formi part de la cultura i reivindicació ciutadana una proposta que té tanta acceptació.

     Aquesta proposta tenia la següent argumentació:

    “Als països democràticament desenvolupats, els ciutadans tenen dos salaris: Un salari que resta després de pagar impostos i un salari en espècie, en el finançament del qual en participa tota la població.

    Aquest salari en espècie està compost pel conjunt de serveis que la totalitat de ciutadans rep de l’Estat: educació, justícia, sanitat, seguretat ciutadana i defensa, infraestructures, etc.

    Hi ha tres etapes que mereixen la mateixa atenció social i la mateixa responsabilitat.

    L’etapa primera, la contribució social, sol ser discriminatòria, aportant més recursos els que obtenen més ingressos. Perquè aquesta discriminació no perjudiqui la creació de riquesa i ocupació ha de ser equilibrada perquè, si els ciutadans la consideren excessiva, la desmotivació reduirà la seva aportació al desenvolupament de l’economia. Si aquesta reducció fos compensada per l’activitat econòmica dels quals clamen per l’increment de la pressió fiscal, el nivell de renda social es mantindria, però no sempre succeeix aquest fenomen.

    La manera d’incrementar els ingressos públics que s’ha revelat més eficaç i permanent és la de crear les condicions legals i financeres per a la germinació d’activitats empresarials que generin ocupació i riquesa, la qual cosa proporcionaria més base imposable, nous contribuents a les arques públiques i a la seguretat social i reduiria les càrregues socials.

    Des dels nostres primers articles, hem reiterat que l’economia és la base dels drets socials i que, per a tenir un alt nivell de vida un país, el seu sistema productiu ha d’aconseguir un nivell similar de competitivitat.

    No són de les promeses dels polítics sinó de l’èxit dels productes i dels serveis nacionals en els mercats, del que deriven el nivell de renda de la població, la remuneració, la seguretat i la quantitat de l’ocupació, el finançament dels serveis públics i les prestacions socials i, en definitiva, la qualitat de l’Estat del benestar.

    És, doncs, la competitivitat del sistema productiu el motor del desenvolupament dels pobles.

    Sense tenir a la sang aquestes bases els pobles estan condemnats a repetir les seves crisis i al risc de quedar seduïts per estafadors polítics que aprofitant-se de la bona fe de la ciutadania ofereixen solucions “sense esforç” i “sense acreditar el seu finançament “per als problemes socials. Són com els venedors de productes tòxics o fraudulents que van portar a la ruïna a àmplies capes socials que es van adonar, massa tard, que la inversió, com la política, només va oferir beneficis a qui els va estafar.

    La crisi ha evidenciat la indefensió del consumidor enfront de la gestió pública. És de les poques activitats que no es jutja la incompetència com a responsable directa de la ruïna social.

    En la segona etapa, és fonamental que l’Estat racionalitzi els seus costos perquè l’atenció dels ciutadans compti amb el màxim finançament.

    És lògic que els responsables polítics, una vegada instal·lats, sentin la preocupació d’aconseguir la seva permanència. Una manera d’ampliar el nombre de votants és el d’utilitzar els ingressos de tots, durant el seu mandat, d’una manera partidista, a fi d’assegurar-se la seva reelecció.

    Els pobles amb poca maduresa democràtica es veuen perjudicats, per la seva desídia en el control de la gestió pública, per un procés de transvasament de recursos cap a finalitats o sectors socials en funció, no de l’interès general del país, sinó de l’opció política que el dirigeix, donant lloc a un increment del control social, cultural i informatiu progressiu i a la creació de grans bosses de beneficiaris en aquests sectors.

    Aquesta fase és especialment perillosa per a la població, perquè redueix, si l’extracció és important, el flux de recursos que van destinats a finançar l’Estat de benestar i perquè, en afavorir el control de la informació, contribueix a ocultar la malversació dels ingressos públics i la incompetència del gestor polític, fent que els problemes econòmics interns no siguin detectats i corregits, la qual cosa incrementa la ineficiència i la improductivitat del sistema en totes les fases.

    En aquestes circumstàncies, l’increment de la pressió fiscal de la primera fase quedarà reduït en la segona, sense que mai vegin els ciutadans recompensa per al seu esforç fiscal.

    En les societats desenvolupades és molt difícil que els ciutadans admetin una reducció important d’ingressos per a veure’ls evaporats en una funció tan insolidària.

    El nivell educatiu i la maduresa democràtica de la Societat són bàsics en el canvi de comportament de la classe política.

    També és important la tercera fase, perquè és la que determina la qualitat del salari en espècie. Com en una empresa amb una administració competent, l’Estat té l’obligació d’aconseguir una professionalització de la funció pública de manera que, a través de procediments d’incentivació i reconeixement de mèrits, es trobin els funcionaris millors en els llocs de major responsabilitat i la prestació d’obres i serveis públics en mans de les empreses més competitives en preu i de major qualitat.

     

    Els responsables polítics utilitzen els ingressos de tots de manera partidista a fi d’assegurar-se la seva reelecció

     

    És de gran rendibilitat per a la ciutadania el que l’Estat utilitzi quantes tècniques de gestió millorin les prestacions socials i redueixin el cost d’aquestes. Serien pràctiques contràries, per exemple, les adjudicacions polititzades d’obres i serveis en favor d’ofertes públiques o privades, inferiors en preu o qualitat a les seves alternatives, ja que redundaria en un encariment o en una deterioració de les retribucions socials dels ciutadans i la politització de la funció pública en benefici de funcionaris afins. En tots dos casos es produiria, igualment, un frau a la Societat.

    I finalment, és fonamental la competència del gestor públic, la qualitat tècnica del seu equip i l’elaboració d’un programa seriós i solvent, dirigit al bé comú i no a guanyar les eleccions. Un Estat no pot ser eficient si els seus dirigents no ho són.

    Un gestor diligent, l’única preocupació del qual sigui el benestar ciutadà, estarà atent als èxits d’altres gestors públics, en relació als temes que més preocupen la ciutadania (per exemple en relació a l’atur o a qualitat dels serveis públics), per a aplicar-los en el seu propi país de la manera més immediata i amb això, intentar la seva ràpida solució.

    La competitivitat de l’Estat dependrà de la relació entre el cost fiscal i la qualitat del salari en espècie que proporciona als seus ciutadans.”

     Ja és a la venda el número 121

    Subscripció newsletter Penedès Econòmic

    Subscriu-te a la Newsletter del Penedès Econòmic
    i rebràs totes les notícies en un sol correu