“El problema d’un polític no és el que cobra, sinó el mal que fa a la societat quan és un incompetent”
Les conseqüències del control dels lloguers a Catalunya, les vam tractar en un article que publicàrem, a finals del 2020. Al final d’aquest, vam fer la següent reflexió:
“És molt important, si volen solucionar els problemes “reals i bàsics” de la societat (no només els electorals dels gestors polítics), avaluar el cost de les lleis i també fer un seguiment dels seus efectes. Perquè, els uns i els altres, recauen sobre els ciutadans.
La publicitat inicial que recullen els mitjans en primera pàgina, a Espanya, després no coincideix amb els seus frustrants resultats, però aquests no tenen la mateixa difusió.
Això permet que es vagin reproduint les promeses polítiques sense que el seu incompliment generi cap responsabilitat ni fins i tot cost electoral, cosa que no succeeix en la nostra vida privada en cas d’incompetència i frau als consumidors”.
De l’article meu, extrec el següent text sobre la previsió dels professionals: “La modificació del PGM promoguda per l’Ajuntament de Barcelona que obliga a reservar el 30% de les noves promocions residencials i de les grans rehabilitacions a habitatge públic no ha comportat cap millora al parc de la ciutat, segons van denunciar diverses entitats representatives del sector immobiliari… la nova norma resulta inútil. L’impacte negatiu de la retallada de valor dels actius afectats està a l’entorn del 26% de mitjana… els efectes més negatius es donen en la rehabilitació… I a sobre, promotors, constructors, administradors i propietaris denuncien opacitat municipal. I que entre els 1.073 solars pendents d’edificar hi ha 187 de propietat municipal, amb capacitat per a 7.000 habitatges i en aquestes, grans superfícies sense promoure des de fa anys”.
En La Vanguardia del 21 de juliol de 2022, sota el titular “Barcelona llastra el sector de l’edificació a Catalunya”, Rosa Salvador dóna les següents dades del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya: “Les dades catalanes es veuen llastrades per la mala evolució de la capital, Barcelona, on la superfície visada ha caigut un 22,67% amb els majors descensos en la superfície d’habitatge visat (un 29,75%, respecte a l’any passat) i, encara més, en l’habitatges de nova creació (-31,27%). Globalment, a la ciutat els visats d’obra nova per a tots els usos han caigut un 12,87% i els projectes de rehabilitació un 46,79%… El degà del COAC, Guim Costa Calsamiglia, va reconèixer que part d’aquest impacte es deu a què la llei destina a habitatge social el 30% dels pisos en promocions d’obra nova o rehabilitació. “Només ha entrat un projecte en el COAC d’aquestes característiques i encara està en tramitació”.
AQUEST DESASTRE ÉS UN EXEMPLE DEL COST SOCIAL DE LA INCOMPETÈNCIA, QUE NO S’HAGUÉS PRODUÏT SI AQUESTA NORMA HAGUÉS TINGUT UNA AVALUACIÓ TÈCNICA SOBRE ELS SEUS EFECTES
Quant al control de lloguers, en el nostre article, vam incloure les següents previsions d’autors de solvència acreditada: “El Banc d’Espanya es refereix a la limitació de preus del lloguer, que si bé s’apliquen en àrees amb tensions importants de preus per a mitigar els problemes d’accessibilitat i tenen efecte de manera immediata en la despesa de certs col·lectius, no atallen les causes subjacents al problema d’accessibilitat.
A més, poden generar una contracció addicional de l’oferta en les àrees regulades i augmentar els preus fora d’elles.
Més efectiu considera el Banc d’Espanya augmentar l’oferta agregada d’habitatge en arrendament a la disposició dels col·lectius més vulnerables, encara que assenyala el seu elevat cost pressupostari, que en la pràctica les limita als col·lectius més vulnerables, i el risc de desplaçar a l’oferta privada”.
José García Montalvo, catedràtic d’Economia Aplicada (Premi d’economia Rei Jaume I 2019): “Els economistes estem completament d’acord en molt poques coses i una d’elles és que el control de lloguers no funciona. No obstant això, el problema de l’accés a l’habitatge ara és molt gran i per als polítics aquesta és una ‘solució miracle’ que s’embeni molt bé entre els seus electors. Buscar dreceres per a arreglar la situació a curt termini corre el risc d’empitjorar el problema. I un d’ells seria el control de rendes que Podem ha exigit al Govern i que va arribar a aprovar la Generalitat. On s’ha provat ha empitjorat les coses. A mitjà termini, la principal conseqüència és un descens de l’oferta d’habitatge en lloguer”.
La situació actual del lloguer no té solucions màgiques. L’origen del problema és que les administracions no han creat un parc d’habitatge social en lloguer, com el que hi ha a la resta d’Europa, que serveixi de coixí per als col·lectius vulnerables en moments de crisi econòmica.
En l’editorial del passat 1 de setembre de La Vanguardia “Fracassa el control dels lloguers”: “Els topalls als increments dels lloguers i la resta de les mesures administratives han reduït el parc d’habitatges en lloguer, bé perquè es construeixen menys o perquè els propietaris han optat per tenir els pisos buits o posar-los a la venda. Paral·lelament, no obstant això, ha crescut la necessitat de llogar pisos per l’augment de la població i, especialment, per la recuperació del turisme. La coincidència de l’augment de la demanda amb la restricció de l’oferta ha tingut l’efecte de provocar un encariment desmesurat del preu dels lloguers –sobretot a Barcelona– que han pujat un 20% en un any. L’increment mitjà a Espanya ha estat del 7,4%.Vist el fracàs de les lleis aprovades en el seu moment per a intentar frenar el preu dels lloguers, que van ser venudes amb una enorme demagògia com la gran solució, potser seria el moment de començar a exigir responsabilitats polítiques i que la societat es mobilitzi per a reclamar solucions”.
Aquest desastre és un exemple (i hi ha un munt com aquest) del cost social de la incompetència, que no s’hagués produït si aquesta norma hagués tingut una avaluació tècnica sobre els seus efectes i una anàlisi crítica d’un periodisme solvent i independent.
