«L’economia, estúpid» (the economy, stupid), va ser una frase molt utilitzada en la política nord-americana durant la campanya electoral de Bill Clinton el 1992 contra George HW Bush (pare), que el va portar a convertir-se en president dels Estats Units. Després la frase es va popularitzar com «és l’economia, estúpid» i l’estructura de la mateixa ha estat utilitzada per destacar els més diversos aspectes que es consideren essencials... parlem de turisme.
L’excepcional riquesa natural i cultural de la conca mediterrània fa que aquest espai hagi esdevingut el principal focus d’atracció turística mundial. Els darrers anys les costes mediterrànies han acollit prop de dos-cents milions de turistes per any, la qual cosa representa el 30% del turisme mundial. Les repercussions d’aquest flux turístic en l’economia de la Mediterrània són evidents: més de cinc milions de llocs de treball i més de cent mil milions d’euros anuals d’ingressos, és a dir, prop del 7% del Producte Interior Brut de la franja litoral, abans de la COVID-19, clar.
Aquesta activitat turística, però, també ha provocat, sobretot a les zones més freqüentades, com ara el litoral, un gran impacte ambiental i n’ha posat en perill els recursos: aigua, flora, fauna i paisatge, entre altres. Aquestes agressions es deuen al model turístic predominant en les esmentades àrees. Aquest model de turisme de masses s’ha basat en el creixement intensiu i extensiu i en el consum indiscriminat de sòl, concentrant la seva oferta espacialment i temporalment, cosa que ha fet que s’hagi sobrepassat la capacitat de càrrega del territori.
Els últims anys, el sector turístic ha fet palesa la necessitat d’un canvi de model que incorpori criteris de sostenibilitat a l’oferta i a les destinacions turístiques. Un model de turisme sostenible és aquell que fa compatible el desenvolupament del sector amb el respecte i la preservació dels espais naturals, culturals i socials, tot anirà més ràpid a la sortida de la pandèmia.
Aquest model considera l’activitat turística com una oportunitat per a la revalorització del territori i per a la conservació dels recursos, en prioritza els aspectes qualitatius per davant dels quantitatius, afavoreix la reducció de conflictes entre indústria turística, visitants, residents i medi ambient, promou la participació de tots els agents que intervenen en l’activitat turística, integra les singularitats del territori i garanteix una distribució equitativa dels beneficis que se’n deriven.
Paral·lelament, s’ha produït un augment en la demanda de noves destinacions i tipologies turístiques distintes de les destinacions clàssiques de sol i platja. És el cas del turisme en els espais naturals, de l’ecoturisme, de l’agroturisme, del turisme cultural… I on està Vilafranca i el Penedès en tot això?
