Entrevisto la Muna el mateix dia que fa cinc anys que va obrir la seva perruqueria. En tenia 30 aleshores i amb emoció, por i incertesa va donar inici a la seva aventura professional, empresarial i també personal.
Va començar la seva carrera a Torrelles amb 14 anys fent d’ajudanta i després als 16 anys al Txac Txac d’aprenent i posteriorment en altres centres. Sent un enamorament total per la seva professió que la porta a aprendre i evolucionar de forma permanent.
En paraules seves “Sempre tinc ganes d’aprendre i desenvolupar-me. Hi ha molts moments que encara tinc el sentiment d’enamorament que sentia quan vaig començar.”
En quin moment decideixes que ha arribat l’hora d’obrir el teu propi establiment? Què et fa donar el pas?
Jo tenia molta clientela feta...sempre deia, quan tingui el meu propi negoci... És inherent a la professió, encara que hi ha moltes persones que ja estan bé treballant per un altre. Però si ets una mica inquieta acabes buscant el teu camí.
Com quan vius a casa els pares i et vols independitzar. Necessitava volar per mi mateixa.
Estava treballant en una perruqueria i em van oferir un traspàs que no va acabar quallant, però alguna cosa es va moure dins meu. Aquest projecte es va torçar, però se’n va encarrilar un altre cap a la perruqueria de la Lali on jo ja havia treballat. Coincidències de la vida van fer que el mateix dia que jo donava el pas ella tancava per jubilació, i ens vam trobar.
Vaig estar molt contenta que em fes confiança. Allà vaig estar, però vaig haver de fer un canvi de local per motius econòmics.
Què és Muna hairdressing?
Es passió, a la Marina i a mi ens apassiona el que fem. I ens agrada posar-hi aquesta passió i aquest amor. Sento amor pels cabells sobretot...
Muna hairdressing és també evolució permament.
I suposo que una cosa i l’altra fa que sigui una perruqueria on has de demanar cita amb molta antel·lació. La gent busca les nostres mans i s’adapta...
Tenim molta demanda, gràcies a l’esforç...
Ens hem especialitzat en diferents coses, una d’elles són les metxes balayagie que són els que més fem perquè, és una de la tècnica que no tothom domina...També els talls de cabell, sempre busquem donar-li una estructura perquè el tall duri el màxim temps possible i que la persona se’l pugui arreglar a casa. Per a mi això és molt important i la gent també ho valora molt, aconseguir el màxim de temps possible sense que es desestructuri el tall.
De quina manera us ha afectat la pandèmia i que n’has après?
Els quasi dos mesos en que vam tenir la perruqueria tancada va ser molt dur. En obrir tenia una llista d’espera de més de 150 persones i això m’ha ajudat molt. Va ser molt angoixant poder donar resposta després a tothom. I va haver gent que després del confinament encara va haver d’esperar dos mesos més. Evidentment hi ha persones que no van poder esperar i s’entén molt bé, però sento un enorme agraïment a la meva clientela.
Però també sento molt agraïment a la Marina que treballa amb mi i que em va ajudar moltíssim.
He tingut ganes de tirar la tovallola en alguns moments i ha estat allà recolzant-me... sempre al màxim.
He après a valorar les coses que no són tan importants... m’estressava molt pel fet de no tenir hores per donar... i li he donat el tomb i ara ho visc com un orgull.
Arribem fins on podem arribar, hem après a tenir molta paciència. Tot pot canviar en qüestió de minuts, tenim l’agenda plena, però també arrel dels contagis hem tingut moltes anul·lacions i això porta a tornar a reprogramar... Ho fem el millor que podem però abans això em generava molta ansietat i angoixa.
Ens hem arribat a sentir culpables de tenir molta clientela.
I també sabem que si estem estressades això, també ho encomanem.
Avui fa cinc anys que vas obrir... quin balanç en fas?
Realment és el primer any que em sento alliberada pel fet de tenir un negoci. En algun moment he sentit la perruqeria com la meva enemiga, ara la veig com una amiga... Només hi veia la part negativa, ara li he pogut donar el tomb. He après molt i em sento agraïda de tot el que he viscut que m’ha fet madurar. El procés personal i professional van del bracet.
Em sento molt agraïda d’aquests cinc anys.
Que ha estat el més difícil del procés?
Quan muntes el negoci no imagines tantes coses que hi ha al darrere... tu vols treballar i tampoc imagines tot el que comporta... sents molta solitud. Només hi ha entrebancs a nivell d’administració i has d’aprendre a gestionar moltes coses... quan treballes per compte d’altri tot això no ho veus. Hi ha moltes coses afegides que no veus i al cap dels anys vas normalitzant, fins que veus que tot forma part d’un tot, la part creativa de la professió ha de tenir un equilibri amb la part empresarial.
Les marques comercials t’ajuden a aprendre i tenir pautes de gestió. Però em queda molt aprenentatge.
Imagina que reps un missatge molt emocionant d’alguna clienta o client. Què hi diria?
Ja n’hem tingut, gent que ens agraeix... En la nostra feina els canviem no només el cabell sinó que, en fer-ho, hem tocat alguna cosa per dins i d’aquí ve l’agraïment.
Té alguna cosa metafòrica això de “necessito un canvi de look”?
Sovint quan passa això, la persona que ho demana busca algun canvi, o esta molt bé o està molt malament... si estan molt malament intento indagar i buscar més enllà... i pensar si aquest canvi l’afavorirà internament...
Una separació, una nova relació, quan estem malament volem veure’ns millor.
No hi ha recomanacions, el que intento és conèixer abans d’oferir un canvi.
A vegades volen que jo els convenci, però si no estàs convençut o convençuda, millor no t’ho facis.
Hi ha gent que vol un canvi i sé que el necessita i li ofereixo i el resultat és 100% satisfactori.
Fer d’estil·lista va molt més enllà de treballar només amb el cabell, demana molta empatia, psicologia humana, espiritualitat... em sembla molt important tot això.
1- Connectar amb els clients des del punt de vista emocional, és possiblement una de les millors maneres de fidelitzar-los.
2- Preguntar per entendre què vol i necessita realment el client, és la millor garantia que li oferiràs un servei satisfactori.
3- Tots els negocis necessiten una diferenciació i aquesta difícilment es dóna només per preu o per qualitat. Quin és el valor que et fa realment diferent? (aquesta és la pregunta)
4- Aprendre de la pandèmia: ara que fa un any del confinament estricte, que n’has après?
