PENEDÈS ECONÒMIC

En aquest darrers mesos he tingut l’oportunitat d’estar amb centenars de joves d’instituts de diferents indrets de tot Catalunya. Joves més grans de 16 anys que estan estudiant una formació professional de diferents modalitats. Enguany, en el marc del Pla de Modernització de la Formació Professional del Ministeri d’Educació, s’ha dotat econòmicament a 1850 centres (50 a Catalunya) perquè facin un impuls d’aules d’emprenedoria. Cada centre decideix com aborda aquesta fita.

No puc aportar cap dada estadística del que explicaré, però sí en canvi la constatació d’un patró que es repeteix en forma d’actituds i respostes davant de certes preguntes. En general els i les joves creuen que tenir una actitud emprenedora i una mentalitat creativa és un actiu molt important per la seva inserció laboral. Però pocs senten que tinguin aquesta habilitat, i el que és més greu, pensen que difícilment la poden adquirir, i encara són menys els que esperen aconseguir-la a l’institut en el marc dels seus estudis.
Constato una mirada pessimista sobre el seu propi futur professional, un sentir generalitzat de que poques coses estan a les seves mans. Aquest és un tret característic del pensament pessimista. I d’aquí el nom del Quadern de l’emprenedor d’aquest més, l’optimisme és la consciència de possibilitat (com diu el filòsof JA Marina) i sense optimisme, no hi ha emprenedoria.

Ensenyar a emprendre
Ningú no aprèn a anar en bicicleta llegint un tutorial sobre com fer-ho. Puges, pedales, caus, tornes a pujar, tornes a caure, t’aguanten la bicicleta i, de cop, aconsegueixes l’equilibri i ja has iniciat la destresa. És evident que si no hi tornes a pujar mai més possiblement no milloraràs l’habilitat. Tenim ben assumida aquesta manera d’ensenyar moltes habilitats quan demanen una “perícia” física i molt menys quan és mental o actitudinal. Amb l’emprenedoria passa alguna cosa semblant. Cap llibre ensenya a emprendre, només se n’aprèn entrenant i caient, i amb algú que, d’entrada, aguanti la bicicleta.
Quan des del món educatiu es planteja la necessitat d’ensenyar a emprendre és evident que no es busca transformar els centres educatius en escoles de negoci. Es tracta d’entrenar la destresa, de provar, de caure sense risc, de tenir algú (els docents) que sostingui. I això es pot fer de maneres ben diverses.
Ensenyar els joves a detectar problemes no resolts, a buscar idees que donin solució a aquests problemes, a articular, a partir d’aquestes idees, projectes originals i coherents que puguin explicar i defensar. Aquest és un camí per ensenyar a emprendre.
Però ens equivocaríem si penséssim que només amb l’aprenentatge que fan en una aula poden esdevenir persones emprenedores.

L’entorn educa
Són molts els condicionants de l’entorn del jove que contribueixen a que aquests tinguin un tarannà més emprenedor. El valor que la família dóna a l’emprenedoria n’és un, com també ho és l’entorn d’amistats, o el context social en el qual es mou.
Però condiciona també el centre educatiu en la seva globalitat. Hi ha centres molt actius que promouen el desenvolupament de projectes, que promouen la participació dels alumnes en esdeveniments que posen a prova la seva creativitat i l’enginy i la iniciativa. Centres oberts, amb un bon nombre de docents amb empenta i amb impuls per fer que “passin coses”, significatives, útils i interessants que “enganxin” els alumnes i promoguin el seu aprenentatge.

És necessari educar en l’optimisme
No és aquesta una proposta “fàcil”, no es tracta de fer un discurs simple i buit d’autoajuda del “tot anirà bé. Entenc l’optimisme com la força que ens ajuda a aconseguir fites, a resistir la desgràcia, a vèncer una malaltia, a relacionar-nos... no és en canvi una fals sentiment d’invulnerabilitat, ni un estat esbogerrat d’eufòria. És una forma de sentir i pensar que ens ajuda a fer servir judiciosament les habilitats pròpies i el recursos de l’entorn i lluitar sense desmoralitzar-nos contra l’adversitat.