ROGER PALLAROLS TAYLOR
Director General del Gremi de Restauració de Barcelona
“La meitat de bars i restaurants de la ciutat de Barcelona poden desaparèixer”
Roger Pallarols (Barcelona, 1979) és llicenciat en dret i va exercir com a advocat del Col·legi de Barcelona entre els anys 2003 i 2007, tasca que va compatibilitzar a partir del 2005 amb el càrrec de secretari de comunicació de la patronal Pimec.
Va ser Primer Secretari de l’Agrupació de Ciutat Vella del Partit dels Socialistes de Catalunya, formació política amb la qual va concórrer a les eleccions municipals de l’any 2007. Ha estat conseller de Joventut, Esports i Gent Gran del Districte de Ciutat Vella, on també ha estat portaveu del Grup Municipal Socialista.
Després de les eleccions de 2007, va ser nomenat Comissionat de l’Alcaldia per a les Relacions Institucionals i, el 2009, Comissionat de l’Alcaldia per al Comerç i la Petita i Mitjana Empresa i regidor de Comerç i Petita i Mitjana Empresa de l’Ajuntament de Barcelona des del juny de 2010
Des del 2013 és director general del Gremi de Restauració de Barcelona, una entitat que va agafar amb el repte de professionalitzar-la i que ha aconseguit convertir en un dels actors econòmics més destacats de la ciutat
El pessimisme sense límit s’ha instaurat entre els restauradors barcelonins. Quan hi ha crisis econòmiques, és habitual que tots els sectors se sentin abandonats per les administracions; tots volen més ajudes i incentius. Però els càlculs que fa el Gremi de Restauració de Barcelona són especialment catastròfics: la recessió provocada per la covid-19 pot fer desaparèixer més de la meitat de bars i restaurants de la ciutat. El director de l’associació, Roger Pallarols, avisa que els establiments més afectats són els que estan situats al centre, immers en una “desertització” per la manca de turistes, mentre que els de barri -centrats en el client local- tenen més números de sobreviure. És complicat pensar un pronòstic pitjor: “Si seguim així, la crisi que es preveia de dos o tres anys, en el nostre cas durarà més d’una dècada”.
En quin estat es trobava la restauració de Barcelona abans que arribés el coronavirus?
Ja feia dos o tres anys que les coses no anaven bé. Els bons números als quals estàvem acostumats ja no arribaven. Segurament era per una cultura errònia que alimentava la turismofòbia, traves a les inversions, a les terrasses, per no creure en els pros de l’èxit -fa molts anys que parlem només dels contres-, i també és veritat que tot el context polític convuls que hem viscut a Catalunya no ha ajudat a crear un clima d’estabilitat. En definitiva, teníem una situació de decreixement i pèrdua d’èxit important. El cop de la covid-19 el que fa és enfonsar-ho de sobte.
Quina és la situació actual?
Estem en una situació crítica. Esperàvem un estiu dolent i, lamentablement, ha estat pitjor. El que probablement és el principal sector de l’economia barcelonina es troba en una debilitat extrema i un risc de volum de desaparició empresarial i d’ocupació sense precedents. Ara ja no és un pronòstic: calculem que un 15% de bars i restaurants han tancat i ja no tornaran a obrir, uns 1.400 locals dels 9.000 que hi havia abans de la pandèmia. Una desaparició empresarial com la que estem vivint en una ciutat en què la restauració té un pes tan important compromet la reactivació de l’economia. La situació no pot ser més crítica i dramàtica.
Però la crisi acaba de començar. Preveieu que encara tancaran més bars i restaurants?
En una enquesta recent, un 40% dels establiments que han tornat a obrir manifesta que té sobre la taula el tancament si les circumstàncies no milloren. Per tant, podríem arribar a viure la desaparició de més de la meitat dels locals de restauració de la ciutat. Però dels que manifesten que seguiran oberts, gairebé sis de cada 10 asseguren que hauran de retallar personal per ser viables.
No han solucionat res els ERTO en el sector de la restauració?
Els ERTO solucionen una part. Nosaltres tenim dues grans despeses: els treballadors i l’immoble. L’equivocació dels ERTO és trigar tant a anunciar que els allargarem, si fa falta, fins que es recuperi el consum. En el cas de Barcelona serà més temps que a Valladolid o Lleida, pel tema de la demanda externa. A més, s’ha de repensar qui assumeix les quotes de la Seguretat Social, que els empresaris han anat cobrint cada vegada més. Però també s’ha de superar l’infantilisme de bloquejar l’acomiadament en els sis mesos posteriors, perquè hem de començar a assumir que durant una temporada no generarem l’ocupació que generaríem en èpoques normals. Això el que fa és que les empreses que no han recuperat la normalitat entrin en col·lapse i hi hagi encara més concursos.
Jo diria que s’ha portat malament tothom; la cadena de solidaritat a la qual va instar el president Sánchez és obvi que no ha funcionat
I pel que fa als lloguers, s’han portat bé els propietaris?
Jo diria que s’ha portat malament tothom. La cadena de solidaritat a la qual va instar el president Sánchez és obvi que no ha funcionat. Els propietaris no es fan càrrec de la part de la crisi econòmica que els correspon i les administracions han mirat cap a un altre costat o fins i tot han protegit els seus interessos. Calen decisions dràstiques d’intervenció del mercat de lloguer per obligar a renegociar les quotes i adaptar la despesa a la nova situació. És impensable que un restaurador hagi d’estar obligat a pagar un lloguer quan l’activitat per la qual ha llogat l’immoble primer li han dit que no la pot exercir, després que ho pot fer amb enormes restriccions i, a més, ara es troba un mercat totalment alterat.
Quina mesura creu que seria adient per resoldre aquest problema?
És obvi que s’ha d’articular un mecanisme legal, i això ho poden fer el Govern espanyol o el català demà passat modificant el codi civil. S’hauria d’introduir un obligació que en causes de força major s’hagin de renegociar les condicions del contracte per adequar-lo a la situació actual amb criteris objectius i, en el cas que no s’arribi a un acord, sigui la justícia qui congeli les quotes de lloguer. El més greu és que la renegociació es produirà perquè el mercat la imposarà. L’única diferència és que entremig haurem destruït moltes empreses. La crisi en la qual estem immersos no és de treballadors, és d’empreses. Qui ha entrat a les UCI literalment és el teixit empresarial, i si no es fa tot el possible per protegir les empreses, entrarem en una crisi molt més profunda.
Quines altres mesures reclama el Gremi, a banda de retocar les condicions dels ERTO i reduir els preus del lloguer de locals?
No hi ha hagut ajudes econòmiques específiques per al sector, però en el fons, més que ajudes directes els restauradors volen condicions adequades per poder sobreviure. Com es fa? Amb reduccions fiscals, més ocupació de l’espai públic, abordant els lloguers i els ERTO de manera adequada, i frenant el ritme de desorientació i desconcert en el qual ens ha sumit la Generalitat des que està al càrrec de la pandèmia amb moltes restriccions que no tenen base científica i l’única cosa que fan és debilitar empreses ja molt tocades.
A principis de setembre, un comunicat del Gremi assegurava que les restriccions “ens obliguen a desobeir”. S’ha arribat a aquest punt?
Sí, sens dubte. Les últimes restriccions són inassumibles. Parlem de negocis majoritàriament petits que porten mesos acumulant deute. L’única salvació era la terrassa, on ja s’havia introduït la distància física. Per tant, reduir l’aforament de les terrasses és inassumible. Al final, quan el que tens sobre la taula és sobreviure, la desobediència es converteix en un acte moral. Quan anem a restricció per setmana i això t’impedeix sobreviure no tens altre remei que optar per desobeir.
Però al cap i a la fi, són restriccions per motius sanitaris...
Que el mes de març enganxés les administracions desconcertades, tots som capaços d’entendre-ho, però la velocitat amb la qual la Generalitat ha perdut el control de la pandèmia quan ja sabíem que el preu dels rebrots no el podem pagar, és preocupant i requereix moltes explicacions. S’han assenyalat injustament sectors com el de la restauració que majoritàriament ha fet els deures i ha complert les restriccions de distància, d’aforament i les condicions d’higiene, i ha anat sumant noves restriccions perjudicant encara més un sector ja afectat. És evident que hem de conviure amb la covid-19 i, per tant, hem de controlar-lo a nivell sanitari amb els recursos suficients, i alhora no cometre el risc de tornar a parar l’economia. Sobretot tenint en compte que la restauració no ha generat rebrots, per tant, l’única cosa que fan les restriccions és multiplicar la desaparició empresarial.
Sí que hi ha hagut mesures que han intentat contrarestar aquestes limitacions.
Podem ampliar les terrasses gràcies a un acord amb l’ajuntament que ha anat amb una lentitud molt millorable. És públic i notori que hem estat en desacord amb l’Ajuntament de Barcelona en moltes decisions, però l’acord al qual hem arribat va en dos sentits: els qui no tenien taules i cadires al carrer poden posar-ne i els que ja en tenien, poden ampliar la terrassa. Això, sumat a una reducció dràstica de la taxa de terrasses en un 75%, són les mesures més eficients a l’hora de donar ajuda directa al restaurador.
La restauració de barri, amb moltes dificultats pot anar tirant d’aquella manera, però la restauració més cèntrica necessita que la ciutat recuperi l’activitat
Quins són els establiments més afectats?
Qui pitjor està vivint aquesta crisi són les ciutats d’èxit, les grans ciutats atractives internacionalment i que rebem turisme estranger en condicions de normalitat. Tenim una oferta que depèn per una part del consum intern, que funciona al ralentí producte de les restriccions, de la prudència i de la crisi que impacta en el poder adquisitiu de les famílies, i per l’altra del consum extern, que literalment no existeix. El risc de desertització d’aquelles zones de la ciutat amb una oferta dirigida prioritàriament al públic visitant és un risc més que elevat: les zones prèmium han passat de la nit al dia a ser dèbils.
El client local té ganes de sortir, fer vida social i consumir?
En té ganes, però també és prudent. Les administracions no l’hi posen fàcil: li diuen que a la una de la nit l’enviaran a casa, que si no és necessari, no es mogui... Estem instal·lats en una economia de guerra, de subsistència. A Barcelona hi ha un problema objectiu: falten clients. La restauració de barri, amb moltes dificultats pot anar tirant d’aquella manera, però la restauració més cèntrica necessita que la ciutat recuperi l’activitat. Això també està passant a Londres, París, Berlín, Roma...
Amb quina perspectiva encara el futur el sector de la restauració?
Serà una recuperació molt lenta. La crisi en forma de “V” era una utopia simpàtica. En el millor dels casos anirem a una “L” lenta. És una crisi que depèn de la rapidesa de la ciència en aportar una solució, però també de com protegim les empreses. Així com ho estem fent ara, la crisi que es preveia de dos o tres anys, en el nostre cas durarà més d’una dècada.