PENEDÈS ECONÒMIC

Jordi Tarragona Coromina
Empresari, advocat i professor d’empresa familiar d’ADE a la UIC

El Centre Àgora de Vilafranca del Penedès va acollir el passat 25 d’octubre la sessió “Família empresària: el repte del relleu vs. la convivència familiar”, organitzada per la Federació Empresarial del Gran Penedès (FEGP) amb el suport de l’Ajuntament de Vilafranca.
L’objectiu era ajudar a reflexionar els assistents sobre el procés de relleu a l’empresa familiar. 
La sessió estava dirigida als integrants de qualsevol família empresària interessats en la continuïtat de la seva empresa, amb independència del tamany, el volum o el sector.

El relleu empresarial és un repte?

Hi quatre tipus d’actors: els predecessors, els continuadors, l’empresa i la resta de la família, i quatre relleus diferents que es solen confrondre: a la propietat, a la direcció del negoci, al govern del negoci i al lideratge de la família. Per això dic que el relleu és un 4x4. Hi ha 4 relleus i hi intervenen 4 tipus de persones. S’ha de gestionar, preveure quan fer-lo, com comunicar-lo i planificar-ho bé. La planificació no garanteix l’exit, però ajuda. El procés de relleu és molt postposable i pot tenir un posible component desagradable perquè, per al predecessor, és dur reconèixer que has de fer un pas al costat, i de vegades, has de prendre decisions desagradables.

 

Com per exemple?

Doncs per exemple a una família de Borges, que conec, a la tercera generació estaven treballant vuit membres i van decidir que tots havien de sortir de l’empresa per no discriminar ningú. Això és una cosa molt fàcil de dir, però molt difícil d’executar. S’ha de ser molt valent. Els predecessors són un factor clau. Molts són fundadors, i si ho són, encara tenen un major vincle amb l’empresa, que és com la seva filla estimada.

 

La tercera generació és la que acaba amb el negoci, diuen.

Això és una frase que es diu, però no és veritat. Les empreses familiars duren més que les no familiars. Tres generacions són 75 anys; potser cal pensar com ha canviat qualsevol negoci en 50 anys. El Penedès és una zona en la qual hi ha empreses familiars de vida més llarga, perquè les que estan relacionades amb l’agricultura ho acostumen a ser.

 

Però també canvien de mans, com Freixenet i Codorníu, que ja no són empreses familiars.

Això podríem discutir-ho perquè fiscalment encara ho són. Família Torres i molts altres cellers del Penedès són de llarga durada perquè el negoci és més estable. Els grecs ja comerciaven amb vi. En canvi, hi ha molts negocis com els ferrers o els vídeoclubs que van aparèixer, créixer i desaparèxer. Per això cal veure si estem davant d’una empresa familiar o d’una família empresària.

 

Quina és la diferència?

Que l’empresa familiar potser desapareix, però si la família és empresària, els seus membres continuaran fent negocis junts.

 

Si no hi ha problemes entre ells.

Si s’entenen, és clar. Jo tinc un client que, a cada generació, ha venut el negoci i donat els diners als fills perquè en montessin un altre. Així es fomenta l’emprenedoria, perquè potser canvien d’àmbit.

 

En els seus articles parla de la importància de formar els empresaris i directius en valors.

Sí, una cosa són els coneixements d’empresa, que aquests fins i tot es poden comprar, perquè sempre pots contractar una persona que sàpiga més que tu, però més enllà de guanyar diners,- que són la base de tot, ja que els necessitem-, l’important és saber per què volem continuar l’empresa, i per què volem fer-ho junts. Aquest és un tema de visió-valor que no es pot comprar, que l’ha de construir l’empresa i que s’ha de transmetre d’una generació a una altra.

 

L’han de viure des de petits.

A Família Torres, per exemple, cada any fan una barrica de vi que la cuiden els fills per transmetre els valors i l’estima per l’empresa i el producte. Això són temes que s’han de treballar amb temps perquè s’han d’imbuir.

 

“El procés de relleu és molt postposable perquè és dur reconèixer que has de fer un pas al costat”

 

Moltes empreses recorren a assessors externs per al relleu?

A molt poca gent se li acut pujar l’Everest sense informar-se amb altres que ho han fet abans i sense agafar-se un “xerpa” que l’ajudi i que conegui el camí. Ara bé, la pujada l’has de fer tu. Les persones externes fem com les llevadores en un part: ajudem, però les decisions i els dolors són de la família. Els que estem  fora podem donar idees, orientació, explicar altres casos, però després cada família és un món. I és la família qui ha de prendre les decisions. Tu els pots ajudar, però no els hi pots solucionar tot. Si tinguéssim una vareta màgica seria molt fàcil.

 

Quant de temps pot costar el procés de relleu?

Depèn. De vegades és instantani, però un relleu planificat, sense imprevistos es recomana que duri no menys de tres i no més de cinc anys. Però això és una estadística, i tal com diuen, “hi ha veritats, mentides i estadístiques”. El relleu a la direcció es recomana que es dugui a terme entre sis mesos i un any, però la planificació i l’execució pot durar tranquil·lament un lustre.

 

I en el cas que no se sàpiga a qui donar el relleu, què es fa?

Si hi ha diversos candidats i no se sap a qui deixar-la s’ha de procurar prendre una decisió amb criteris professionals, però, tal i com he dit abans, hi ha diferents tipus de relleus. Els continuadors necessiten voluntat i capacitat. Si no la tenen hi ha dues opcions: vendre l’empresa o tancar-la. És una decisió complicada de prendre i executar, però cal tenir clar que continuar és una opció, no una obligació.