JAUME CARNICER MAS
President de la Confraria de Pescadors de Vilanova i la Geltrú
“Des de la llotja volem obrir mercat dedicat al consum directe”
PE 64 | Acabats de complir els seus primers cent dies al càrrec, el president de la Confraria de Pescadors de Vilanova i la Geltrú, Jaume Carnicer, té per davant quatre anys de legislatura durant els quals s’ha proposat fer arribar més peix del territori als restauradors i clients locals, millorar la competitivitat a la llotja i apujar el valor del peix, que des de fa quinze anys té estabilitzat el seu preu.
Redacció | Lídia Oñate.- Les confraries de pescadors es van crear fa molts segles per defensar les necessitats del sector. Avui dia, quines són les batalles de les confraries?
Ara mateix les prioritats de la confraria són ajudar en totes les tasques administratives, gestionar el sistema de venda del producte del mar i informar de les noves lleis i modificacions que van sorgint.
De família de pescadors, Jaume Carnicer Mas (Vilanova i la Geltrú, 1974) fa més de trenta anys que passa gran part de la seva vida envoltat de mar. Va iniciar-se en l’ofici de pescador als 16 anys, de la mà del seu oncle, i des del primer moment el va captivar.
Després d’estar uns anys a l’embarcació del seu tiet, va continuar en una altra de la confraria de pescadors de Vilanova i la Geltrú durant prop de nou anys. Gairebé el mateix temps va dedicar-se a la següent embarcació on va seguir aprofundint en l’ofici. Aquesta, però, especialitzada en la pesca de la gamba. Fa uns anys va decidir fer un pas endavant i va adquirir una embarcació pròpia, juntament amb un altre soci. Des de llavors, viu el dia a dia de la pesca del territori garrafenc com a empresari.
El passat 19 de novembre, va prendre el relleu de mans de Miquel Illa Sagarra al capdavant de la Confraria de Pescadors, de la qual ara n’és president.
És més burocràtic del que ens podem imaginar?
Sí, pensa que gairebé cada embarcació al moll és una empresa que requereix la seva documentació. La confraria de Vilanova i la Geltrú, per exemple, està composta per una setantena d’empreses i una part dels moviments administratius ens els deleguen a nosaltres, que també oferim el servei de gestió als associats.
Els preus es marquen a la llotja, on es produeix un ball de xifres que a alguns els pot sorprendre. A Vilanova i la Geltrú què guanya més: l’oferta o la demanda?
Un gran nombre de compradors de la Llotja de Vilanova són de fora de la comarca. El nostre horari de venda és molt especial, ja que tenim dos serveis: un al matí dedicat al peix blau i un altre al migdia, cap a les 15.15h, en el qual venem el peix blanc. Això va molt bé a les peixateries, ja que poden vendre peix fresc tant al matí com a la tarda, però ho posa difícil als restauradors per venir a comprar peix per als seus locals, ja que coincideix amb el seu horari de feina. Per això, una de les línies que estem treballant és trobar una manera de fer-los arribar el peix de la nostra confraria de pescadors a temps per al seus restaurants. Però aquest no és l’únic motiu pel qual han deixat de venir, ja que ara els majoristes els ofereixen més facilitat per accedir a aquest peix.
Amb tants compradors foranis, on se’n va el producte de Vilanova i la Geltrú?
Als restaurants de qualitat de Barcelona i a les capitals de comunitats autònomes com Madrid, per exemple. Al final, se’n va més peix del que es queda. El nostre peix és de qualitat i als que els interessa fan tot el que poden per tenir-lo. I si fa falta els ho encarreguen a majoristes perquè els el portin.
I des de la Confraria de Pescadors heu calculat la quantitat de peix que marxa de Vilanova i la Geltrú?
És molt difícil saber-ho perquè la majoria dels que compren són majoristes. Saps què compren, però no saps on venen el peix després perquè pot ser que sigui a restaurants vilanovins, vilafranquins o d’altres llocs. Costa molt seguir la traçabilitat d’una caixa de peix.
Quins peixos són més comuns a la Llotja de Vilanova?
L’any passat es van comptabilitzar 138 espècies diferents, però d’entre elles sobresurten la gamba, el seitó, la sardina, el lluç, el moll o rogès, el cargol punxenc i el pop.
En una societat com la que tenim, en què pràcticament no destina temps ni a la compra d’aliments frescos ni a la seva cuina, què en queda de la tradició “del mar a la taula”?
L’intermediari ha de fer molta feina. El peix ha d’arribar de la millor manera per tal que per al comprador no suposi una feinada cuinar-lo. Hem d’aconseguir que el client només necessiti deu minuts de cocció per tenir-lo al plat. Tothom sap que els congelats no són saludables, però hem d’oferir una alternativa bé de preu que els sigui ràpida de cuinar. Per això, una de les vies de futur és que una part del peix que es vengui a la llotja ja es trobi en condicions de consum directe. Es tracta d’obrir mercat.
El sector ha recuperat les vendes anteriors a la crisi?
Durant la crisi hem tingut setmanes molt complicades amb preus molt baixos, quan pràcticament intentàvem cobrir, com a mínim, els costos. En èpoques difícils els que més pateixen són els primers punts de venda. El consumidor nota una petita baixada dels preus, però el greuge més fort és en el producte en origen.
I alguns pescadors han hagut d’abandonar?
En deu anys, una tercera part de la flota de Vilanova i la Geltrú ha tancat l’empresa o ha venut l’embarcació i se l’han endut fora. A més, cada vegada hi ha menys gent que segueix l’ofici, que és bastant vocacional. En moltes empreses, quan arriba l’edat de jubilació, l’armador tanca la barraca si no hi ha cap familiar que vulgui continuar. Molta gent prefereix dedicar-se a altres feines, ja que els pescadors pateixen per partida doble. D’una banda, han de suportar les inclemències meteorològiques que els toqui i, de l’altra, si no poden sortir a pescar un dia no cobren. Per això, si no ho has viscut de petit, possiblement optis per una altra feina.
Però no és el mateix ser un pescador al mar Mediterrani que a l’oceà Atlàntic.
És molt diferent, però també ho són les seves embarcacions, que oscil·len entre els 50 o 70 metres de llargada. Més que vaixells, són empreses flotants. Sovint es diu que veuen el mar, però no el tasten perquè molts dels treballadors es troben a les bodegues filetejant el peix, a la sala de màquines o fent altres feines. Aquí, en canvi, s’han de fer més coses a l’hora i tots hem de saber una mica de tot. A més, estem més en contacte amb les inclemències meteorològiques. Per això sempre dic que qui ho prova i li agrada des del primer dia està perdut perquè s’enamora d’aquesta feina.
En què ha canviat el sector durant aquests anys?
Els beneficis s’han mantingut molt baixos aquests anys i, en canvi, els costos han continuat augmentant. Estem venent moltes espècies al mateix preu que fa quinze anys i poques s’han apujat com és el cas de la gamba. Ara bé, si el preu final és superior no és pel producte, sinó pels afegits i els impostos. D’altra banda, la crisi també ha repercutit en el nombre de compradors, que ara són menys que abans. Per això, hem d’intentar atreure’n de nous per tal de mantenir la competitivitat a la llotja i no tinguem subhastes a la baixa.
També sabem que molts restaurants volen oferir peix de Vilanova i la Geltrú i anunciar-ho a les seves cartes. Per aquest motiu hem de trobar algun al·licient perquè vinguin com, per exemple, proporcionar-los algun distintiu que els identifiqui com a compradors.
Alguns sectors confien que aquest 2017 el creixement econòmic acabarà enlairant-se. El de la pesca també ho preveu així?
Hi ha hagut empreses que durant la crisi ho han passat molt malament i ara comencen a funcionar de forma més tranquil·la. Això és el que et dóna esperances de veure que els que han sobreviscut seran més forts d’ara endavant. Tot i la llum que es veu al final del túnel, he de dir que nosaltres encara no hem acabat de passar la crisi. Però veient que les captures de peix no aniran a més i cada vegada tenim menys embarcacions a la confraria hem de pensar que cada any també pesquem menys peix.
Però llavors els preus podran anar a l’alça perquè hi haurà menys oferta...
Sí, això és el que hem d’intentar que passi. És a dir, hem de mirar de pescar millor a les èpoques que toca per poder vendre més bé de preu. Això no és nou, però hem de ser capaços d’adonar-nos de quan hem de pescar el peix per tal que el seu valor sigui més adequat. Això només ho pots fer quan les necessitats diàries no són tan fortes com les que hem tingut aquests darrers anys. Si sabem que aquesta temporada serà molt bona de moll, per exemple, no cal que els pesquem tots els primers dos mesos, sinó que podem anar dosificant la pesca per incrementar-ne el valor.
És a dir, ajustar l’oferta a la demanda que hi hagi.
Sí, però realment costa molt perquè cada empresa intenta sobreviure com pot i vendre el màxim per guanyar més diners. Hem d’arribar a un acord entre tots per no sobrepassar una quantitat concreta. Costarà, però crec que aquesta és una de les línies a seguir. Si no desbaratem l’oferta i la demanda podrem garantir la nostra supervivència i mantenir la qualitat dels nostres productes.
La gamba de Vilanova és el producte estrella que es promociona, però sota el mar hi ha molt més. Què en queda de la resta?
És cert que d’entre tots els nostres productes potser la gamba ha quedat com el més emblemàtic, i ja està bé que es promocioni, però també hi ha altres espècies que necessitarien aquesta promoció, ja que poden ser igual de bones que la gamba. Escamarlans, llagostins i verats són extraordinaris i no se’ls ha donat el mateix ressò.
Us ha afectat molt l’arribada de peixos d’altres països i continents que han guanyat mercat pel seu preu inferior?
La necessitat econòmica viscuda durant les crisis fa que ajustis més el teu pressupost. Per això, molta gent ha suplert la necessitat de peix amb productes congelats externs que arribaven en unes condicions més que sospitoses. La panga n’és un exemple, però n’hi ha molts més. No només desconeixem les condicions en les quals es pesca, sinó també com es congela i amb quines substàncies, que encara és més dubtós.
També patiu per la contaminació en augment del mar Mediterrani?
Fa un parell de mesos va sortir un estudi francès que explicava que la mida del peix blau al Mediterrani ha disminuït moltíssim per la manca de nutrients com el plàncton. És a dir, el peix creix per edat, però no de mida. La contaminació ha estat la causant i ara tenim peixos adults que són més petits que fa dècades. Però els pescadors ja fa temps que ho denunciàvem a l’Administració, que ens deia que pescàvem peixos immadurs. Amb l’estudi també volem trencar amb la idea que els pescadors som uns depredadors i només volem treure el màxim profit perquè no és veritat.
En una ciutat que viu abocada en el sector turístic, quin paper juga la pesca?
Si vols vendre un país mediterrani, famós per la seva dieta saludable, no pots abandonar el sector pesquer. Per mantenir els nostres mercats i cuines, que tanta demanda turística tenen, has de veure que tot va lligat i que una cosa beu de l’altra.