JOSEF AJRAM TARES
Trader, esportista i escriptor 
“La borsa m’ha ensenyat
a saber perdre i a eliminar horaris”
PE 54 | Caracteritzat pel seu estil trencador, ple de tatuatges i amb jaqueta de cuir, el trader Josef Ajram ha impressionat milers de persones amb les seves paraules, tant sobre el món de la borsa com de l’esport.
Redacció | Lídia Oñate.- És fill de pediatres, un sirià i una catalana. Com va arribar a interessar-se tant pel món borsari?
Tal era la meva inquietud per saber com funcionava la borsa que el 1996 vaig obrir un compte de valors, just havent fet 18 anys. La meva primera inversió va ser un desastre, però ja em va atrapar. Tenia molt clar que de gran m’hi volia dedicar. No tenia cap precedent a la família, però els meus pares em van deixar fer.
Vaig començar la llicenciatura d’Administració i Direcció d’Empreses, però no tractaven el món de la borsa i vaig decidir deixar-ho per aprendre pel meu compte. El 1999 era impossible sense ser allà mateix. Per això, vaig entrar directament a la borsa. Sempre dic que no sóc economista ni sé de borsa perquè és molt global, sinó que jo sé del mercat de la borsa espanyol. Amb 21 anys el que vaig entendre és el poder de l’especialització. Jo volia ser molt bo en una cosa molt concreta.
Josef Ajram Tares (Barcelona, 1978) és trader a la borsa espanyola, i ho compagina amb les seves facetes d’esportista i escriptor durant el seu temps lliure. Té estudis universitaris d’Administració i Direcció d’Empreses i la seva especialitat és el day trading (comprar i vendre molts paquets d’accions durant un mateix dia).
Com a conferenciant, Ajram imparteix cursos d’iniciació a la borsa. El 2009 va crear Where is the Limit, empresa-club que té més de 800 socis a Espanya i diverses delegacions. També ha publicat diversos llibres de motivació personal com ¿Dónde está el límite? (2010), La solución. El método Ajram (2011), No sé dónde está el límite, pero sé dónde no está (2012), Ganar en bolsa es posible (2013) i El pequeño libro de superación personal (2016).
A més, és un atleta amateur que participa en curses de resistència. Ha finalitzat diversos ironmans i ha estat el primer espanyol de finalitzar l’Ultraman de Canadà i Hawaii.
I al final ho va aconseguir.
Treballava totes les hores que podia perquè tenia vintipocs anys i havia fet el meu somni realitat. Cada dia treballava 16 hores i havia deixat de banda l’esport fins que un amic em va fer adonar que el meu somni no era treballar tant, sinó compaginar la borsa i l’esport. Llavors em va plantejar una fórmula que va canviar la meva vida: que en comptes de treballar 16 hores, dormir 6 hores i tenir 2 hores per mi, tingués 8h per cada cosa perquè el màxim al qual podràs aspirar a la vida és a ser propietari del 33% d’ella. Si tens sort a la vida treballaràs 8 hores al dia, si tens molta sort dormiràs 8 hores al dia i, com a molt, allò a què podràs aspirar és dominar un terç de la teva vida. I donant-li voltes em vaig adonar que havia de fer-me autònom. La borsa m’oferia les tres coses que necessitava per muntar un negoci: emprendre amb una inversió controlada, tenir despeses fixes molt controlades i mobilitat, és a dir, poder fer la meva feina des de qualsevol lloc del món. Així no era esclau del meu despatx.
Amb quin aprenentatge es queda de la borsa?
La borsa m’ha ensenyat moltes coses, però dues d’elles són a saber perdre i a eliminar horaris. A la nostra vida no ens han ensenyat mai a saber perdre, però quan fas una inversió borsària has de respondre quant estàs disposat a perdre. Guanyar és molt fàcil, però et diferencies de la resta quan saps perdre. En el segon cas, trobo que un dels grans mals de la societat actual són els horaris. Tinc 22 persones al meu equip i cap té horaris, sinó tasques a realitzar. Si una persona és eficient i productiva acabarà la seva feina i tindrà temps per ser feliç. Prefereixo tenir gent que treballi un número limitat d’hores i em doni el seu 200% que no tenir gent que treballi al 70% durant tot el dia.
I d’aquí treu el temps per fer tantes coses?
El meu món és la borsa i quan tinc temps faig altres coses, com l’esport. Això és gràcies al meu equip, que em permet delegar en ells i compatibilitzar moltes tasques. Això fa que la gent es pregunti com puc fer tantes coses. Delegar en el teu equip és un exercici de valoració del capital humà perquè estàs confiant en el seu talent.
En els seus llibres parla de trobar els límits. El nostre físic és finit, però la nostra ment pot arribar a ser il·limitada?
La ment és la que et fa parar. Si podem anar desenvolupant aquest exercici mental i enganyar d’alguna manera el nostre cos seria fantàstic. Perquè al final la ment és la que et fa tirar endavant, ser constant o creure que pots aconseguir-ho.
Quan vaig culminar el meu primer ironman vaig aprendre que m’havia marcat un objectiu, havia estat constant durant nou mesos i em vaig creure capaç d’acabar aquella cursa. Si era capaç de traslladar-ho al meu negoci podria assolir tot allò que em proposés. La clau va ser enganyar la ment i anar donant-li premis a mesura que anava complint petites fites per arribar a l’objectiu final.
L’èxit i el fracàs depèn només de l’esforç i no tant de l’atzar o l’oportunitat?
Ens podem comprar un número de loteria i que ens toqui o no. Això és atzar, però aconseguir treure una empresa endavant i que un equip de treball funcioni ho atribueixo molt més a la disciplina. L’èxit és molt perillós perquè relaxa, i si et relaxes, perds. Per això, hem de ser conscients que hem de fer les coses bé, però no pensar que les coses sortiran bé perquè si. El fracàs també l’hauríem d’eliminar del nostre vocabulari. La gent no es pot sentir fracassada. Hem patit una crisi dura? Sí. Hem fracassat? No, perquè llavors no hi ha cap futur. Un fracàs és un game over. Hem d’aprendre de l’error i tirar endavant. La gent ha de localitzar en què vol ser bo, veure si és rendible i a partir d’allà treballar i tenir molta constància.
I suposo que creure en un mateix.
Sí, abans que marcar-se un objectiu i ser constant, el primer és creure’s capaç d’assolir-ho. Si no, no hi arribarem. A nivell empresarial passa el mateix. Tant és l’objectiu de vendes marcat perquè si no visualitzem els objectius no ho assolirem. Un altre dels grans problemes que tenim a nivell social és pensar que quan una cosa no ens surt és perquè hem tingut mala sort. Cal ser autocrítcs, ja que, per exemple, quan les coses surten bé no pensem que hem tingut bona sort. Per això, és important analitzar els errors. Com diu l’activista i advocat Ralph Nader, “el teu millor mestre és el teu últim error”. La probabilitat que ens equivoquem és alta. Hem d’estar preparats, controlar els riscos, aprendre a perdre i obtenir un aprenentatge.
Però en el cas del networking sí que l’oportunitat pot jugar un paper rellevant per contactar amb la persona idònia.
Però tampoc hem de viure pensant que un àngel de la guarda ens salvarà. Primer has de fer un exercici d’honestedat i veure si el teu projecte és rendible. Si és així, no t’hauràs de preocupar de l’àngel de la guarda perquè ell vindrà a tu. La gent que fem negocis ens busquem oportunitats.
Tant les seves conferències com els llibres tenen un alt component de coaching, gràcies en part a la seva experiència en l’esport.
Sí, faig de coach, però sense buscar-ho. No ho he estudiat i tampoc pretenc ser coach, però evidentment, quan te’n vas a córrer al desert 80 quilòmetres i estàs sol, obtens un coneixement que després pots aplicar a la teva empresa. És una manera d’aprendre coses que no t’ensenyen, sinó que experimentes tu mateix. Sí que és cert que els meus llibres han sorgit en un moment en el qual la gent necessitava rebre missatges, refrescar-se i recuperar confiança. Les persones que hem sabut ensortir-nos-en més o menys bé d’aquesta crisi hem servit d’inspiració i ajuda a altra gent.
S’esperava ser tant mediàtic?
La veritat és que és una sorpresa, perquè no ho busco. Vaig començar a explicar coses fa onze anys al meu blog i després van venir les xarxes socials, que m’han ajudat a tenir contacte amb moltes persones d’arreu de Catalunya, però també d’Espanya i de molts altres llocs. En general ho trobo molt positiu i, per mi, és una satisfacció personal el fet que hi hagi gent que hagi llegit el meu llibre i l’hagi motivat i ajudat a entendre el món de la borsa.
La comunicació m’ha permès obtenir la major difusió amb els menors recursos i en el menor temps possible. Per això és molt interessant aprofitar les noves tecnologies, explicar i respondre. Però això també comporta perills. Milers de persones poden parlar de tu i, alguns d’ells, molt malament per qualsevol motiu. Hem de ser conscients que diguem el que diguem ens criticaran. Estem preparats per assumir les crítiques destructives? Si no és així, millor que no tinguem presència a les xarxes socials.
Però avui dia gairebé cap empresa important es resisteix a tenir presència a les xarxes socials.
En el cas que la meva empresa estigui representada a les xarxes socials, l’atenció al client ha de ser exquisida perquè el client té el poder ara més que mai. Abans, si estava descontent es queixava i ara escriu un tweet, un post al Facebook i potser fa una foto de l’empresa per penjar-la a l’Instagram. La capacitat actual de queixa d’un client és brutal. Aleshores, cal molta precaució si l’empresa està a les xarxes. Però cal recordar que tot i que el potencial de les xarxes sigui molt gran és vital el cara a cara amb el client, és a dir, el tracte humà.
Acabarem sortint de la crisi?
Hi ha tres tipus de recuperació econòmica. Nosaltres ja n’hem assolit dues de tres. La primera recuperació després d’una crisi és la financera: que la prima de risc hagi baixat, que els tipus d’interès siguin accessibles, que realment les borses pugin... La segona recuperació és la macroeconòmica: que el producte interior brut pugi, que les exportacions s’incrementin, que la taxa d’atur disminueixi... I tot això està passant. El problema és el que ens toca a nosaltres, que és la recuperació microeconòmica, és a dir, que les famílies percebin un major poder adquisitiu, que tinguin més accés al crèdit per poder consumir... I aquesta és la que està costant més. Però en termes d’estricta economia la recuperació ja és una realitat des de fa temps, encara que hi hagi famílies que no ho estiguin notant.
Quan es tracta l’economia, per què ven més parlar de previsions negatives que positives?
Aquest és un misteri, és a dir, que els mitjans prefereixin publicar notícies negatives a positives.
Vostè ha dit en una de les seves conferències que la suma d’un equip és superior a la suma de les individualitats. L’alta competitivitat de la nostra societat frena la cohesió dels equips?
En un equip acostuma a haver-hi dos tipus de figures. Aquell que s’inicia, que se sent intimidat i que pot pensar que no té el talent suficient per estar a l’alçada de l’empresa; i el líder.
Al primer se li ha de demanar compromís, mentre que l’altre necessitarà gestionar la humilitat. La tasca de les empreses és localitzar el 100% de l’equip per saber quant pot donar realment perquè si demanes més generaràs frustració i l’equip acabarà abandonant.
Recordo que un amic em va dir una frase que em va encantar: “a la teva empresa has de fitxar porcs i no gallines perquè quan menges uns ous amb pernil salat el porc s’involucra i la gallina participa”. Per això és important localitzar persones que s’involucrin amb el projecte i l’empresa.
