PENEDÈS ECONÒMIC

El diari econòmic online de la Vegueria Penedès

Glòria Serra Ramos

Glòria Serra Ramos
Periodista i presentadora de La Sexta

 “Les plataformes no acabaran amb la televisió, però la transformaran”

PE 77 | La periodista i presentadora del programa Equipo de investigación de La Sexta va ser el dilluns 14 de maig a les Caves Vilarnau com a ponent convidada de l’Espai Dona, un cicle promogut pel col·lectiu Dones d’Empresa. Serra va parlar de la seva trajectòria professional, de més de 30 anys en els mitjans de comunicació, de les traves amb les quals s’ha trobat, i de com ha après a viure la seva feina, la seva autèntica passió, d’una manera més calmada i equilibrada. Es defineix com una persona curiosa, amb molt de sentit crític i una gran capacitat de treball.

 



Gloria Serra Ramos (Barcelona, 1963) treballa en els mitjans de comunicació des del 1987. La seva carrera professional va començar en programes informatius de Ràdio Barcelona. En el món de la televisió va començar desenvolupant diverses funcions a TVE de Catalunya. Entre 1998 i 2001 va ser subdirectora i presentadora de la primera edició d’Informativos Telecinco, i directora i presentadora de l’espai La mirada crítica. Entre 1999 i 2001 va copresentar amb Josep Cuní el debat L’aventura quotidiana a TV3. Va dirigir el debat Coses que passen i va col·laborar en el magazín Els matins. El 2001 es va posar al capdavant del debat Ciutat oberta, a Barcelona TV.
Entre el 2007 i el 2010 va copresentar La Noria, al costat de Jordi González. Entre el 2010 i el 2011 va presentar el magazín de tarda 3D, d’Antena 3, i des el 31 de gener de 2011 va assumir, a més, la direcció i presentació del programa Equipo de investigación.
 

Fa set anys que es troba al capdavant del programa Equipo de investigación de La Sexta. Com s’aconsegueix durar tant de temps en antena?

El més important per aconseguir-ho és trobar una empresa que aposti per un producte que és car, que és conflictiu, perquè sempre hi ha algú a qui no l’agrada el que fas, i que requereix un gruix de personal molt important. Trobar aquesta empresa ha estat un miracle, sobretot perquè és una de les dues grans empreses de comunicació privades que hi ha a Espanya, que està apostant els seus diners, i els diners volen rendibilitat, perquè per això hi ha un consell d’administració i uns accionistes.

 

Són molt costosos de fer aquest tipus de reportatges?

Depèn. N’hi ha hagut alguns que sí, sobretot els especials. Per exemple n’hem fet un que es diu “El fugitiu”, que era la reconstrucció de la fugida d’Antoni Anglés, l’acusat de matar les nenes d’Alcàsser, que va tenir un pressupost alt perquè vam haver d’anar a Irlanda, i hi vam ser bastant de temps perquè vam desvetllar coses inèdites i molt interessants. Altres reportatges se’t compliquen pel camí, per això el pressupost no és mai fixe.

El reporterisme d’investigació s’havia deixat de fer perquè es considerava car i poc rendible. Tenien la sensació que la gent estava per l’entreteniment, i no per coses serioses, però nosaltres vam demostrar que no era veritat, que tot depenia de com s’expliqués.

 

El reporterisme d’investigació s’havia deixat de fer perquè es considerava car i poc rendible

Els inicis devien ser complicats.

Quan vam arrencar el projecte va costar molt trobar el seu encaix a la graella de la cadena en un moment en què estava canviant molt, ja que s’estava traient de sobre programes sensacionalistes o del cor i cada setmana pensava que seria l’últim. Quan ens vam posar el divendres a competir amb programes d’entreteniment pur i dur, jo vaig pensar: aquí morirem. Va ser una època en què a més vam començar a posar unes músiques molt estridents, i jo feia una locució molt tremenda per intentar que els espectadors es quedessin. Vam tenir la sort que van apostar per nosaltres, i ens van aguantar durant molts mesos. Després va arrencar la crisi econòmica i vam seguir, i al final ens hem convertit en un segell d’identitat del grup. De fet el programa es repeteix a Nova i Neox, i continua tenint un gran èxit. Per a mi és un regal perquè és un projecte preciós, molt defensable, i som com una família.

 

Però deu suposar molta feina.

Sí, però som un equip bastant gran, de més de mig centenar de persones, i ja tenim la mecànica feta. Nosaltres som l’únic programa del món que el fem tot l’any, de setembre a juny. La majoria de programes de televisió són de tres mesos, de 13 o 15 episodis. Nosaltres en fem entre  45 i 47, cada setmana una hora, un sol tema, mentre que els nostres competidors fan tres temes.

 

Em continua impactant el reportatge que vam fer sobre cabeza de cerdo, el major traficant de dones d’europa

És un programa molt intens.

Sí, intens i apassionant. A més, estem a la recta final i hem tingut molts imprevistos. Cada programa, cada tema i cada història és diferent. Nosaltres de vegades diem, una altra vegada ens toca un “narco”, perquè els de Fariña els hem fet gairebé tots, però cada història és diferent. A més nosaltres sempre hem volgut no fer només un reportatge, sinó intentar que captivés l’espectador com si fos un conte. Sempre intentem trobar el punt de vista, quin serà el personatge.

 

Quin és el reportatge que més us ha costat de fer?

Hi ha alguns programes que semblen molt complicats, però ens han sortit molt fàcils i s’han fet en temps rècord. Altres vegades hem fet un exprés com el del Pequeño Nicolás, en el qual simplement explicàvem qui era i, tres mesos després, un de més mesurat i elaborat. Alguns es queden parats perquè allò que volem no ho aconseguim. Per exemple vam emetre fa uns dies un sobre Miguel Ángel Ramírez el president de la Unión Deportiva Las Palmas, que té unes empreses de seguretat, i aquest feia gairebé un any que el teníem. La seva detenció va precipitar una sèrie de testimonis que no volien sortir per por i que es van veure més valents. El teníem gairebé fet, i aleshores el vam poder completar. Altres han trigat mesos, i altres encara estan esperant.

Els grups de comunicació s’han d’adaptar als gustos i nEcessitats dels espectadors o moriran

I quin és el que més li ha impactat?

Tot i que han passat molts anys, em continua impactant el que vam dedicar a Cabeza de cerdo, el major traficant de dones d’Europa, un romanès que encara està complint condemna. Aquest va ser molt dur per a tot l’equip. Jo ara no puc veure cap noia a la carretera sense que se’m faci el cor petit, perquè sé pel que passen, el que els fan i sé com viuen. Jo no puc tornar a veure aquest reportatge. Després, amb els anys, m’han afectat molt els que estafen la gent humil. Aquests ens indignen molt. A més, molts queden impunes, i això és terrible.

 

Vosaltres poseu el focus en tot tipus de casos.

Sí, nosaltres hem tractat tot tipus de temes. A la gent li molesta quan la posem el focus. Això a mi m’està bé, perquè si la persona investigada se sent incòmoda ja hem fet part de la feina. A més, de vegades, ajudem a la investigació perquè altres afectats es decideixen a denunciar. I la suma de moltes denúncies pot ajudar a atrapar aquests personatges.

Heu tingut moltes denúncies per part dels afectats?

Sí, denúncies n’hem tingut moltes, però amb èxit, cap. Afortunadament, el departament jurídic d’Atresmedia és molt gran i es mira detalladament tots els reportatges abans d’emetre’s. I, de vegades, per prudència, hem hagut de treure coses que sabem que són certes, que tenim prou proves, però que el departament jurídic diu millor no ho diguem.

 

Heu tingut problemes amb la policia o hi col·laboreu?

Quan vam arrencar no ens coneixíem mútuament, i vam tenir algún xoc perquè la policia, òbviment, és molt gelosa de la seva feina i, sobretot necessita que no li espatllis una investigació. Amb el temps ens hem conegut, saben que som molt seriosos, que no espatllarem res i hem arribat a una entesa cordial. Ara tots els cossos policials estan agraïts perquè posem molt en valor investigacions que moltes vegades veus als informatius de vint segons o d’un minut, i aquella operació potser els ha costat tres o quatre anys d’infiltracions. A ells, com a tothom, també els agrada que es posi en valor la feina. I als nostres reportatges s’explica, de vegades, aquesta gènesi.

 

Quin és el futur de la televisió amb l’èxit de plataformes com Netflix o HBO?

Aquest és un tema que donaria per a un reportatge. Hi ha dues maneres d’afrontar-ho. El grup Mediaset el que ha fet és blindar-se totalment a Internet, i han decidit que la seva aposta és la televisió. El nostre grup, en canvi, va fer un pas invers, va crear la seva pròpia plataforma, que és Atresplayer, que és on es veuen tots els nostres programes, i que estan en el camí de treure-li rendibilitat econòmica.  Jo crec que de la mateixa manera que la televisió no va acabar amb la ràdio, les plataformes no acabaran amb la televisió. Sí que la transformaran, i jo me n’alegro, perquè això el que farà serà crear productes molt més específics, més adreçats al consumidor, i potser no invertirem tant en programes que neixen i moren. 

 

Programes a la carta.

Sí, D’aquesta manera, com ha fet Netflix que ofereix productes utilitzant el banc de dades dels seus 300 milions de subscrits, i sap què li agrada a la gent. Jo crec que els grups de comunicació actuals ho han de fer així, i si no ho fan moriran. Les noves generacions no se seuen a mirar la televisió, i les velles cada vegada ho fan menys, gravem el que ens interessa i l’arxivem, i el mirem quan ens ve de gust. Això no canviarà. O t’adaptes, o mores.

 

 

 

 

 

0
0
0
s2smodern