Sobre la veritat

    Hi havia una vegada,... un home que buscava la veritat.
    Un bon dia va arribar a un lloc on cremava una innombrable quantitat d’espelmes d’oli.
    Aquestes eren cuidades per un ancià que, davant la curiositat d’aquest individu, va respondre que aquest era el lloc de la veritat absoluta.
    Aquell li va preguntar què significaven les seves paraules, i va respondre que cada espelma reflectia la vida de cada individu sobre la terra: a mesura que es consumeix l’oli, menys temps de vida li queda.
    L’home li va preguntar si li podia indicar quina era la d´ell.

    En descobrir que la flama estava flaquejant, a punt d’extingir-se, va aprofitar un instant de distracció de l’ancià i va agafar l’espelma del costat per abocar-hi una mica d’oli.
    Quan va estar a punt d’alçar l’espelma, la mà va ser detinguda per la de l’ancià dient:
    - “Vaig creure que buscaves la veritat”
    Magnífic relat que ens explica com de tràgica pot ser de vegades conèixer la veritat.
    Des d’una galanteria (dita per educació), fins a l’excusa inventada per alliberar-se d’un retret, tothom, en algun moment del dia, diu una cosa que no és del tot certa. De fet, dirà una o dues mentides abans que passin 24 hores. Almenys, és la conclusió a què arriba la psicòloga Claudia Castro Campos en el seu Estudi cognitiu de la mentida humana per a la Universitat Autònoma de Nuevo León (Mèxic). 
    De ben segur, que hi ha molts motius per dir la veritat, i també molts per mentir. I no totes les mentides són iguals
    Una primera i fàcil classificació podria ser la que distingeix, aquestes mentides en grans, petites, greus i lleus.
    Però fent un pas més, segons un altre psicòleg, Michael Lewis, existirien quatre tipus fonamentals de mentides: per una banda les destinades a protegir els sentiments d’una altra persona (les “pietoses”), després estarien les destinades a protegir-se un mateix, per evitar el càstig, en tercer lloc tindríem l’autoengany, i finalment les mentides destinades a fer mal als altres.
    Sovint penso què hi ha de cert en la dita que “la ignorància fa la felicitat”. I és que certament, hi ha ocasions en què això es compleix rigorosament.
    Generalment, aquesta dita s’usa per descriure algú que per no saber que hi ha coses millors accepta com a normals i fins i tot bones les que coneix.
    Tots coneixem o hem viscut experiències on no hi ha dubte que és així.

    Ja és a la venda el número 139

     

    Subscripció newsletter Penedès Econòmic

    Subscriu-te a la Newsletter del Penedès Econòmic
    i rebràs totes les notícies en un sol correu