La llegenda explica que el ratpenat una vegada va ser l’au més bella de la Creació. El ratpenat al principi era tal com el coneixem avui. Un dia fred va pujar al cel i va demanar plomes al creador, com havia vist en d’altres animals que volaven. Però el creador no tenia plomes, així que li va recomanar tornar a baixar a la terra i demanar una ploma a cada au. I així ho va fer el ratpenat, això sí, recorrent només a les aus amb plomes més vistoses i de més colors.
Quan va acabar el seu recorregut, el ratpenat s’havia fet amb un gran nombre de plomes que envoltaven el cos. Conscient de la seva bellesa, volava i volava mostrant-la orgullós a tots els ocells, que paraven el vol per admirar-lo. Agitava les seves ales ara emplomades, aletejant feliç i amb cert aire de prepotència.
Era tant el seu orgull que la supèrbia el va transformar en un ésser cada vegada més ofensiu vers les aus. Amb la seva fanfarroneria, feia sentir-se petitons a tots els que estaven al seu costat, sense importar les qualitats que ells tinguessin. Fins i tot al colibrí li retreia no arribar a ser amo d’una desena part de la seva bellesa.
Quan el Creador va veure que el ratpenat no s’acontentava amb gaudir de les seves noves plomes, sinó que les feia servir per humiliar els altres, li va demanar que pugés al cel, on també es va mostrar fanfarró. Va aletejar i aletejar mentre les seves plomes es desprenien una a una, descobrint-se de nou nu com al principi.
Durant tot el dia van ploure plomes del cel, i des de llavors el nostre ratpenat ha estat nu, retirant-se a viure en coves i oblidant el seu sentit de la vista per no haver de recordar tots els colors que una vegada va tenir i va perdre.
Es tracta d’una llegenda tradicional mexicana on s’explica el “pecat” de la supèrbia o la fanfarroneria, i com es pot tornar en contra aquest tipus d’actituds.
Segur que tots coneixem algú del nostre entorn laboral que compleix aquesta definició de persona supèrbia: aquell que es creu totpoderós, que mai admet els seus errors, que no escolta cap opinió que no sigui la seva i menysprea tot el que no en vingui directament d’ell mateix.
Entesa així la supèrbia és un “pecat” practicat no només per persones sinó també per moltes organitzacions que pensen que són infal·libles, que res no podrà acabar amb elles i que estan en possessió absoluta de la veritat.
En màrqueting sempre s’estudien casos reals de desaparició d’empreses senceres per practicar aquesta actitud.
Una companyia que cerca aprendre mereix tenir persones amb actituds que mostrin que el problema no és no saber: el problema és no voler saber.
El buit de la ignorància és justament la condició de possibilitat per donar lloc a transformacions creatives i avenços culturals a la companyia. Cal anar amb compte, ja que la supèrbia pot acabar amb l’organització.
