Avui he rebut una trucada inesperada. Una trucada gratificant d’algú que vaig conèixer fa un any. Es tracta d’una alumna d’un curs amb qui vaig coincidir mentre jo formava part de l’equip de l’staff.
Una de les funcions que assumia en aquest rol era recolzar als estudiants, sostenir-los en el moment en què s’hi trobava cadascú. Doncs degut a la intensitat i l’exigència del programa formatiu és freqüent que les persones passin per moments emocionals complexes de gestionar; i és en aquests casos, vital el recolzament rebut per part de l’equip docent.

Degut a que l’acompanyament és un fet habitual en mi, moltes vegades no sóc conscient del valor que aporto a les persones amb qui interactuo, especialment quan succeeix de forma espontània. Aquest va ser el cas que vull reflectir mitjançant aquestes paraules, ja que l’Ana avui m’ha trucat només per dir-me que em té molt present i agrair-me tot el suport que va rebre per part meva.
Reconec que aquesta trucada m’ha fet feliç i alhora m’ha trasbalsat, ja que mentre parlàvem jo m’estava preguntant: Perquè em deu trucar? Què puc fer per ella? I no hi havia cap resposta ni cap necessitat concreta al respecte. Simplement hi havia un acte d’agraïment. I això m’ha portat a reflexionar 2 coses:
- Què bonic i gratificant resulta per totes les persones implicades un gest com aquest, ser agraïts i tenir la valentia d’expressar els nostres sentiments cap a algú que considerem que ens ha ajudat en un moment important per nosaltres, independentment del temps que faci.
- I per altra banda, m’ha fet reflexionar sobre un símptoma que tractaré extensament en un futur article, i que fa referència al fet de normalitzar els comportaments propis, sense donar-los hi el valor suficient a tot allò que fem.
Aquest és un síndrome que afecta en algun moment de la carrera professional al 70% de les persones, independentment del gènere.
Hi ha diferents causes que activen l’anomenat síndrome de l’impostor i l’autoexigència és una d’elles. Així pot passar que una projecció professional brillant pugui enfosquir-se degut a una mentalitat amb força autocrítica i una manca de reconeixement del propi talent.
Aquest símptoma l’he viscut a la meva pròpia pell temps enrere i constantment conec a persones que poden estar patint-lo. Així que a la conversa d’avui, he optat únicament per acceptar aquell bonic missatge que estava rebent, sense justificar-me, ni posar excuses, només donar les gràcies per aquelles paraules que escoltava.
Aquesta és una invitació a obrir-nos a la grandesa que tots tenim i tot el que podem arribar a contribuir als altres si som conscients del nostre impacte.
Des d’aquí agraeixo a la trucada de l’Ana per haver-me donat l’oportunitat d’adonar-me’n.