PENEDÈS ECONÒMIC

El diari econòmic online de la Vegueria Penedès

Daniel Iborra Fort

LA GRAN CRISI: UNA ALTRA INTERPRETACIÓ (II)

LA CANTARELLA DE LA CRISI:
Jo no faria massa cas a les conclusions fetes pels polítics, ni pels mitjans que els donen suport, sobre la crisi, són interessades. Segueix repetint-se “la mateixa història”. Us deixo altres notes sobre la nostra crisi.
Com eren mitjans influents en sectors socials i culturals en els quals monopolitzaven la seva informació no és estrany que la cantarella que la crisi era imprevisible, d’origen exterior i que els polítics interiors no en tenien la culpa, tingués un enorme arrelament social i va servir perquè gestors interiors eludissin la seva culpa (ex. Fernández Ordóñez davant el jutge Andreu va atribuir l’enfonsament de les Caixes a “la recessió patida per l’economia espanyola, un fet que ningú podia preveure”).

Això va ser denunciat pels nostres principals economistes. Joaquim Muns, Xavier Sala i Martin, Juan Velarde i Ramón Tamames. Sala i Martin va comparar la gestió de Solbes i ZP amb els músics del Titanic, Joaquim Muns: “Hem tingut la mala sort històrica que la pitjor crisi en moltes dècades hagi coincidit amb la pitjor classe política en molts anys” i Ramón Tamames: “Zapatero era un il·luminat envoltat d’ineptes”.Com sabeu, aquests grans economistes mantenien molt diferents opinions per exemple en política però, en economia, van coincidir.
El 2006 va començar la recessió del mercat immobiliari, les compravendes es van reduir aquell any un 7,2% i en el 2007 un 14%. Després del “dimarts negre”, el 24-4-2007 (caiguda de la Borsa i especialment de les constructores) la premsa internacional ja destacava el final del nostre procés especulatiu.
Aquesta desinformació va arrelar en la nostra població i en amplis sectors socials i professionals. El 13-1-2015, El Confidencial ho testificava amb el següent article de D. Forcada “Els espanyols culpen els bancs i els polítics europeus de la crisi econòmica”.
Sense aquesta manipulació, no s’explica que Zapatero durant la crisi guanyés els debats sobre l’estat de la nació. La percepció social de la seva incompetència i culpabilitat era mínima.
D’això deriva una contradicció. Si és una “idea comuna” la que els mitjans estan en mans dels bancs com s’explica que en les enquestes de l’opinió pública sobre els causants de la crisi fossin ells els seus màxims responsables i no el sector de les Caixes en mans de polítics i no professionals i la incompetència dels gestors públics interiors? No serà el populisme polític i judicial resultat d’un relat erroni dels fonaments reals de la nostra ruïna?
Si haguéssim tingut una informació solvent i independent la nostra preocupació s’hauria dirigit a assegurar-nos de la competència dels gestors públics interiors i la competitivitat del nostre sector productiu en lloc d’entretenir-nos en temes nimis i evitar que es repetissin els errors de política econòmica que ens van portar a la gran crisi.
No fa l’efecte que hàgim après molt d’això i amb prou feines tenim reserves per resistir la seva repetició.
Segons aquesta interpretació, l’expressió manuscrita hauria estat més conseqüent que es desplacés al moment de l’acceptació dels càrrecs públics, justificant la seva preparació tècnica, que als contractes de les víctimes
Moltes disposicions i actuacions posteriors, com les despeses de les comissions dels nostres parlaments sobre la crisi van ser inútils i van incrementar els seus costos ja que no van ser als fonaments de la crisi.
Entre totes les reaccions d’indignació social per la gran crisi va faltar, per tot l’anterior, la següent: No és ja un bon moment per exigir en els casos de negligència, incompetència greu i d’incompliment fraudulent de compromisos socials, un grau de responsabilitat semblant al que apliquen als ciutadans?

LA INTERPRETACIÓ DE JOAQUIM MUNS:
El 2-11-2015 va morir Joaquim Muns (1935-2015), Catedràtic d’O.E.I. a la UB, Premi d’Economia Rey Juan Carlos I, Creu de Sant Jordi.... A Notarios y Registradores i a Penedès Econòmic li vaig dedicar un homenatge.
Com era tan brillant en economia com en dret, separava el fonamental de l’accessori, la ficció de la realitat i l’interès del poble i el de les seves classes dirigents, que no sempre coincideixen, obria finestres que ens permetien descobrir el que ocultaven les grans operacions de propaganda i amb totes les condecoracions i recompenses del sector públic i informatiu (Premi de periodisme Conde de Godó 2011) català, va saber estar al moment que es necessitava, al servei dels ciutadans.
Adjunto una mostra de les seves opinions:
“Ens endeutàvem per viure millor, no per ampliar la nostra capacitat productiva de la qual haurien de fluir els recursos per fer front al deute i això acaba sent autodestructiu.
El vell i fracassat guió de deute, consum i importacions ha de passar a la història per ser substituït pel d’estalvi, inversió i exportacions... Cal evitar vigorosament que el consum desaforat sigui una altra vegada el motor de la nostra economia i amb això ha d’haver-hi un canvi de mentalitat econòmica del país, pel qual la llibertat econòmica, la creativitat i l’eficàcia jurídica siguin els pilars sobre els quals es pugui assentar l’actuació dels agents econòmics... sense això el vaixell de l’economia espanyola sempre estarà amarrat en el mateix dic de la ineficiència, de la falta de competitivitat i, en definitiva, del balafiament endèmic del potencial econòmic del país.
La raó última d’aquesta crisi es troba en el desplaçament del poder econòmic des dels països desenvolupats als emergents, amb Xina al capdavant, i a la nostra incapacitat per reaccionar adequadament davant aquest canvi... les retallades i en general, el debilitament de les economies occidentals no és una altra cosa que el reconeixement del greu error de no haver sabut crear un marc adequat per competir amb la nova fàbrica i d’haver inflat amb l’endeutament una demanda que a tots complaïa i que ens alliberava del jou d’una dura adaptació que no vam voler contemplar i que ara la realitat, sempre implacable, ens imposa.
Hem tingut la mala sort històrica que la pitjor crisi en moltes dècades hagi coincidit amb la pitjor classe política en molts anys.
En la nostra societat s’està produint un fenomen lamentable i paradoxal. Em refereixo al continu descens del nivell de preparació dels nostres polítics al precís moment en què la gestió pública esdevé més complexa i exigent.
És el moment de deixar de costat la grapejada retòrica partidista que ja pràcticament no signifiquen res -dretes, esquerres, progressistes, etc.- i prestar especial atenció a la categoria intel·lectual i a l’experiència dels candidats.
El progrés de les nacions depèn de molts factors, però crec que l’experiència dels últims anys està demostrant el creixent protagonisme dels líders polítics ben preparats.”
Més que un gran economista havia de ser fonamentalment una persona al servei del seu poble, seriós i competent. Llegint les seves anteriors opinions podreu comprovar si el que diem sobre el dèficit de solvència i qualitat democràtica del nostre sector informatiu i polític i el seu menyspreu a l’interès general és o no cert.

0
0
0
s2smodern