PENEDÈS ECONÒMIC

El diari econòmic online de la Vegueria Penedès

Daniel Iborra Fort

LA TRANSICIÓ POLÍTICA QUE NO VAM FER (I)

1) A vegades, de que les teves previsions no s’ajustin al futur, no en tens la culpa
Els greus problemes actuals del nostre règim autonòmic, crec que es deuen al desconeixement i per tant, a la nostra manca de preparació davant l’enorme repte que ens plantejava el procés d’unificació europea...
Incomprensiblement, la incorporació a la CEE, el 1985 i la signatura de l’Acta Única Europea, el 1986, no va generar una resposta interna adequada.
No va haver-hi una segona transició que canviés l’educació i la cultura política, reconvertís els programes dels partits polítics, ajustés el marc legal i millorés la competitivitat del nostre sector productiu, única manera que fos viable el nostre ingrés en a la U.E.
El procés d’unificació obeïa no només a raons econòmiques sinó també a polítiques i socials i entre elles la d’evitar la repetició de les grans tragèdies del segle XX.

Les noves tecnologies avançades precisen de grans produccions, els costos han augmentat vertiginosament, la qual cosa exigeix que els productes hagin de ser col·locats ràpidament en un gran mercat per cobrir les despeses i reunir els fons necessaris per a les inversions de la següent ronda de renovació i aquest procés, en l’Europa comunitària, quedava dificultat per les traves i les polítiques nacionalistes dels Governs.
La revolució afectaria, de manera directa i estructural, als Estats, les atribucions sobiranes dels quals quedaran enormement reduïdes passant a mans comunitàries.
I aquest tema no té una transcendència purament material, sinó també social, cultural i política. Tal com recollia l’informe Poniatowski “a vegades es fa un elogi dels valors culturals europeus i aquests són presentats com una espècie de consol davant un eventual enfonsament tecnològic del nostre continent. Aquesta fórmula és rotundament inacceptable, la qualitat de vida i la relativa harmonia social que existeixen a Europa, depenen, sobretot, de la seva capacitat d’oferir condicions de vida raonables a la majoria dels seus habitants; i no serà possible mantenir aquest nivell si Europa no torna a trobar la competitivitat. En cas contrari, la major part de l’Europa occidental està condemnada a la decadència, a la pobresa i a la desocupació estructural”...
Mentre els grans països europeus es convertien en una espècie de províncies d’un nou Estat, per assegurar el futur dels seus pobles, el nostre país va continuar un procés contradictori amb les obligacions que havia assumit com a soci d’un procés d’integració política i econòmica generant, en paral·lel a la creació de nous òrgans i funcions supranacionals amb els seus costos corresponents, una estructura territorial inadequada i inviable econòmicament i desenvolupant una fragmentació legal contrària als fonaments econòmics i al règim constitucional comunitari.
Si una empresa decideix traspassar una part important de les seves funcions a una altra, procurarà reduir i en la mateixa proporció, les despeses de l’escindida amb l’objecte de mantenir l’equilibri econòmic i garantir la viabilitat del procés.
No fa falta ser un gran expert per entendre que els increments de costos de l’Administració després de la unificació i la proliferació normativa no casaven amb els acords que s’havien subscrit en aquesta matèria.
Si la reduïda dimensió dels grans Estats era una rèmora per al futur dels seus ciutadans, com portaria a la mateixa meta la fragmentació nostra? Qui ens estava enganyant?
El sistema autonòmic (que si es reconverteix ens sembla tan fonamental com la resta d’administracions), tal com va evolucionar, sense ordre ni control, s’ha acabat convertint en un sistema obsolet, ineficient, ruïnós per als ciutadans i font d’escàndols continuats en aflorar, sense descans, tot tipus de casos de balafiament de recursos, de corrupció i d’incompetència en bona part de la nostra geografia .
A això ha contribuït el comportament de bona part dels mitjans que han estat ocultant els seus defectes i la deriva contradictòria amb el gran compromís històric que va assumir Espanya.
És normal que França i Itàlia quan s’han vist abocades a equilibrar els seus comptes públics, han dirigit la seva mirada a la reducció del cost d’uns sistemes autonòmics de reduïda dimensió i Espanya, que estava a la vora de la fallida, no es plantegés una profunda reconversió?
Si centrem el debat en el que interessa als ciutadans i no als seus dirigents i els beneficiaris del sistema, la pregunta que hauria de fer-se en una consulta nacional podria ser la següent: Està vostè d’acord a ajustar el model autonòmic a les funcions que exerciran les nostres autonomies quan conclogui el procés d’unificació de la Unió Europea?

0
0
0
s2smodern