LA TRANSICIÓ POLÍTICA QUE NO VAM FER (II)

    2) La revolució de la vida política a Espanya
    Quan vam començar a ocupar-nos de la C.E.E. a finals del 1987 vam fer l’advertiment que ens trobàvem davant un procés històric de tanta importància política i social com ho va ser, en el seu temps, la formació dels diferents Estats.
    Estem davant la nostra segona transició política, que, possiblement, consumirà una altra dècada. Aquesta segona transició té una direcció en molts casos contradictòria a la primera i, com aquesta, donarà lloc a una mudança de persones i d’idees, romanent al final els que millor aconsegueixin integrar-se en el seu curs històric.

    La revolució afecta, en primer lloc, als Estats, les atribucions sobiranes dels quals quedaran enormement reduïdes. Es pot parlar d’Estats independents, quan funcions tan importants com la de seguretat, política exterior, bona part de la regulació econòmica, política social, fiscalitat… han d’estar concertades amb la resta de membres de la C.E.E.? Es parla que fins a un 80% de les funcions que abans del procés exercitaven independentment els Estats Membres, quedaran desplaçades als òrgans de la C.E.E.
    La revolució afectarà al funcionament del nostre sistema democràtic. Bona part de la gestió pública nacional estarà en mans d’òrgans comunitaris en els quals participen polítics europeus amb una gran experiència en la gestió pública democràtica. Polítics que han vingut demostrant que només una gestió responsable i competent dels assumptes públics, pot compaginar el respecte a les llibertats i drets individuals i socials, amb un progrés econòmic continuat.
    Tot això ha d’ajudar a consolidar socialment la democràcia, com un sistema polític eficaç, no només en l’àmbit de les llibertats formals, sinó quant al nivell de vida i benestar de la societat, base de les llibertats reals dels ciutadans.
    De moment veiem, amb les excepcions que hem vingut manifestant anteriorment, que s’ha detingut la degradació econòmica social que va acompanyar la primera transició política, deguda sobretot a greus errors interns.
    D’altra banda, la inclusió del nostre sistema polític en un espai geogràfic històricament democràtic, ha d’ajudar a la democràcia espanyola a revolucionar positivament cap a un funcionament homologable al d’altres democràcies europees, dotant-la d’una experiència política, d’unes normes i d’un comportament que difícilment, aïllat aquest país, hauria aconseguit en tan curt espai de temps. Això ha de propiciar l’evaporació de la situació de desencantament polític actual, hereva fonamentalment de la primera transició política.
    Aquest procés afectarà també al nostre sistema econòmic, indefinit en la nostra Constitució.
    Ha quedat fixat definitivament el marc econòmic del nostre sistema polític, l’economia de mercat, amb un grau de puresa que mai s’havia donat al nostre país. Aquesta puresa és conseqüència de l’aplicació, a tots els Estats Membres, d’un règim de competència summament estricte que impedeix, excepte causes justificades i concertades, les ajudes públiques a les empreses, la qual cosa provocarà una privatització pràcticament total del sector productiu.
    És, per tant, lògic, que els programes que afavorien la intervenció de l’Estat de l’Economia, hagin hagut de reconvertir-se sobre la marxa.
    Aquest procés d’harmonització s’anirà accentuant, ja que la consecució d’un mercat sense fronteres precisa d’una estabilitat monetària, d’una concertació de polítiques fiscals i d’una unificació de gran part de la normativa econòmica (Règim de Societats, institucions mercantils, circulació de capitals, normes tècniques de producció, medi ambient…), tot això dins d’una convergència de polítiques econòmiques. Això ha de provocar una desnacionalització de la gestió pública econòmica que passarà a mans comunitàries.
    Tot el procés anterior de transferències de parcel·les de poder nacional als organismes comunitaris, incidirà no només en la sobirania dels diferents països membres, sinó també i de manera substancial, als programes dels partits polítics comunitaris.
    La diferència d’aquests programes quedarà reduïda a àmbits cada vegada més petits i anecdòtics. Clar que podrà haver-hi amplis plantejaments polítics, però el que no serà possible és que aquests es puguin aplicar directament, amb el triomf d’una elecció política nacional. Seran les instàncies supranacionals les que tinguin la decisió final sobre la major part de les qüestions d’interès social comunitari.
    Amb una reducció tan important de la seva capacitat per modificar el marc institucional, pot ser que els pobles escullin els seus partits polítics nacionals per la seva capacitat per gestionar assumptes comuns? En aquest cas s’anirà produint una reconversió de la classe política; seleccionant-se entre la mateixa els polítics que tinguin una major capacitat de gestió, és a dir, que aconsegueixin, amb un menor cost, una millor prestació de serveis socials.
    El polític que promet que amb el seu programa se solucionaran els problemes socials, donarà pas al polític que prometrà gestionar amb més eficàcia un programa semblant.

    Ja és a la venda el número 140

     

    Subscripció newsletter Penedès Econòmic

    Subscriu-te a la Newsletter del Penedès Econòmic
    i rebràs totes les notícies en un sol correu