El cost de la deficient gestió de recursos públics és enorme. Compareu el que s’espera recaptar amb els nous impostos i aquestes despeses ineficients i “per a fer política”. L’Institut d’Estudis Econòmics estima que Espanya podria mantenir els seus serveis públics actuals amb un 14% menys de desemborsament públic.
«Per tant, si a Espanya s’aconseguís que l’eficiència de la despesa pública fos similar a la de la mitjana de l’OCDE, podríem aprovisionar els mateixos serveis públics actuals amb un 14% menys de despesa, això és, segons els Pressupostos Generals de l’Estat per a 2021, uns 58.000 milions d’euros, i els estalvis podrien ser majors si ens homologuéssim a les millors pràctiques».
Proposa «reforçar tots els mecanismes d’avaluació de l’eficiència de la despesa pública», una «major col·laboració publicoprivada» i assenyala «àrees de millora evidents en l’eficiència de la despesa» com «l’educació, les polítiques actives d’ocupació o la prestació de serveis per entitats locals».
També plantegen «la digitalització de determinades administracions i la gestió de la sanitat en determinades comunitats», suggerint que «mitjançant la gestió privada d’hospitals s’aconsegueix un estalvi de costos pròxim al 30% enfront dels de gestió totalment pública». «La retribució per objectius» i la millor «avaluació dels empleats del sector públic». «També es podria millorar l’eficiència a través de la reducció de l’Administració paral·lela, és a dir, racionalitzar organismes públics que operen sota un escàs control».
El governador del Banc d’Espanya també va fer referència a la reducció d’aquestes despeses “no essencials”. Les administracions autonòmiques podrien estalviar més de mil milions d’euros a l’any si canviessin el sistema de compra actual per un de subhasta estatal (ABC), Airef alerta del descontrol i opacitat de 14.300 milions, existeixen fins a 30.000 milions en subvencions encara que s’admet que no és possible determinar el total.
Del total de 14.300, 3.000 milions corresponen a l’Estat, 1.600 milions a les entitats locals i 9.700 a les autonomies. Airef qüestiona l’eficàcia de la despesa de 6.500 milions de les polítiques d’ocupació (El Periódico).
El govern bat els rècords d’alts càrrecs (El Mundo), el Govern dispara fins a 777 el nombre d’assessors nomenats a dit, dels 207 últims varis són candidats que no van aconseguir escó en les eleccions generals (Civio)... el miler llarg d’assessors un cost superior a 55 milions (Voz Populi). “Airef, diu que els divendres socials costen 920 milions (El País).
L’INSTITUT D’ESTUDIS ECONÒMICS ESTIMA QUE ESPANYA PODRIA MANTENIR ELS SEUS SERVEIS PÚBLICS ACTUALS AMB UN 14% MENYS DE DESEMBORSAMENT PÚBLIC
A això cal sumar els compromisos econòmics, amb diners públics, per a assegurar majories polítiques en els diferents parlaments.
Però ens hem de preparar per a una nova ona d’austeritat.
El catedràtic Josep Oliver Alonso, ens l’avisa en un altre article indispensable a La Vanguardia del 27 de novembre passat” Keynesianisme d’anada i tornada en el qual descriu la nova ona postpandèmia, amb la seva reconeguda solvència.
Per a incentivar la seva lectura, us avanço això: Potser el problema més important per al nostre futur és l’alça global de l’endeutament. L’FMI i el Banc Mundial parlen d’un tsunami de deute que inevitablement acabarà malament.
Per això, temptin-se la roba quan la Comissió Europea comença a avisar dels problemes de sostenibilitat del deute. Ja ho ha fet l’FMI en la seva anàlisi d’Espanya de fa pocs dies, en ell ens recorda la “vulnerabilitat fiscal” i suggereix que, una vegada torni el creixement, consolidem les nostres finances.
També, Gentiloni i el Banc d’Espanya, Airef, Fedea, el Consell General d’Economistes.... Un deute públic a Espanya entre el 125% i el 130% del PIB els pròxims anys obligarà a polítiques de contenció pressupostària. A la qual la tempestat escampi i amaini la pandèmia, tornarà la normalitat. I, amb ella, emergència de primes de risc en el Club Med i noves tensions sobre l’euro... El més probable serà una nova onada, però d’austeritat.
El creixement futur dependrà del grau de regeneració de la nostra capacitat productiva. Tal vegada ens diran els que estan dirigint els titulars i les primeres pàgines dels nostres mitjans que la crisi, com l’anterior, era imprevisible i que els economistes no ens van avisar. La culpa, com podeu comprovar, no era d’ells sinó dels quals van ignorar als més solvents i independents, que estaven aquell dia i en el mateix diari, però en pàgines interiors.
