“La gran feblesa de les democràcies haurà estat la seva falta de preparació. Aquesta pandèmia era predictible, havia estat anunciada pels epidemiòlegs i vàries alertes l’havien advertit (Sars el 2003, Mers el 2012). Com explicar l’absència de mascaretes, equips de protecció, medicaments essencials i plans logístics? Davant l’absència d’amenaces imminents i òbvies, a tot Occident s’ha oblidat el paper fonamental dels estats, que és garantir la seguretat dels ciutadans. La classe política occidental ha deixat de costat l’essencial i ha preferit multiplicar les accions públiques, mediàtiques i mancades de significat. Després de la pandèmia serà necessari replantejar-se, si no la democràcia liberal, el reclutament de la classe política i les prioritats dels estats. Estem cansats d’estats cars, burocràcies caduques i polítics narcisistes, amb els seus desastrosos resultats. Cal trobar de nou la serietat en la política, l’interès general, la competència i el sentit comú” Guy Sorman.

La manera d’evitar polítics incompetents i narcisistes i els virus ideològics que subjuguen als ciutadans fins a portar-los a una situació de submissió política, base dels estats ineficients, és que una bona part de la població estigui immunitzada. Un experiment sobre aquesta manera d’entendre la política que em va resultar molt clarificador, és el que vaig incloure en el meu article “Per què no m’agrada parlar de política quan em conviden als menjars?” publicat en el Penedès Econòmic del novembre del 2019.
“Un dia em van convidar a un dinar i em van avisar que estaria amb gent molt polititzada i identificada clarament amb els seus partits.
Abans de començar, van tenir el detall de preguntar-me si m’interessava la política, al que vaig contestar que normalment m’abstenia d’opinar quan em convidaven a certs esdeveniments socials.
Ho veia molt poc pràctic, és com convèncer a un del Betis que es faci del Sevilla i el mateix passa amb la resta d’equips. És molt difícil que un seguidor del Llevant, de l’Espanyol o de l’Atlètic de Madrid canviï de club pel València, el Barça o el Madrid, encara que li demostris el balafiament, les denúncies de corrupció (o unes altres) contra els seus presidents, que juguin malament o hagi descendit a 2a divisió. Deixaran d’anar al camp, però no canviaran de club.

NO ES POT DIR PROGRESSISTA A UN SISTEMA O UN PAÍS EN EL QUAL NOMÉS PROGRESSEN ELS SEUS DIRIGENTS

Són aficions que, cadascuna d’elles, utilitza la mateixa informació, que ignoren una altra que no defensi al seu equip i que tenen més “perfil de creients” que de consumidors.
Així doncs, parlar de política té tots els riscos: el que no aconseguiràs canviar-los d’opinió, el que perdis l’amistat i finalment, arruïnis el dinar.
No obstant això, vaig trobar una gran acceptació a la meva proposta sobre la conveniència per als ciutadans de disposar d’instruments de control en la gestió pública. Si analitzem bé els costos, la imposició local, l’endeutament i la qualitat dels serveis públics i les inversions, coneixerem, d’una manera regular i objectiva, qui és el millor gestor municipal. I com crec que tindria èxit aniríem pels trams superiors, l’autonòmic i el central.
A la pregunta de com m’havia anat el dinar amb els de la taula, vaig contestar que, finalment, ens havíem posat d’acord.”
El febrer del 2018 vam publicar un article perquè un dels projectes socials dominants “el progressisme polític” fos útil, també, per als ciutadans. Ja que “No es pot dir progressista a un sistema o un país en el qual només progressen els seus dirigents. És més que una mentida, és un frau.”
A l’article incloem vam incloure: “Un dels fets que més van sorprendre la societat espanyola a la fi del passat segle va ser l’enfonsament dels països anomenats «progressistes».
La ruptura del mur es va emportar per davant un dels muntatges informatius més importants coneguts. La gent va poder comprovar la realitat d’un sistema que, durant tant de temps, va ser idealitzat: un nivell de benestar social mínim, desastres ecològics inconcebibles en una zona presentada com a verda, un sistema polític corrupte en benefici de les seves castes dirigents, una absència total de llibertats formals i reals, individuals i nacionals i una ocupació de l’Estat i dels mitjans de producció per un grup, per una família i fins i tot per una persona.
Això mostra la importància de la propaganda i del control dels mitjans de comunicació en la política, sobretot per al mal gestor.
El progressisme, va ser el missatge comercial dels defensors d’un sistema polític que va comptar amb una gran col·laboració.
El fet que la realitat de producte anés per un altre camí que el de la propaganda és una cosa que també succeeix, en la vida privada, el que passa és que, en la vida pública, és superior el mal a la població i els sistemes de lluita contra el frau no estan encara desenvolupats.
Llavors què es pot fer per a evitar un frau tan impressionant com el que ens estem referint? Cal recordar que l’engany va arribar, i de quina manera, fins als nostres cercles universitaris i culturals. Si aquestes capes, aparentment tan ben informades fins i tot en els aspectes més nimis, van ser sorpreses en la seva bona fe, com aconseguir un sistema de protecció eficaç per a tota la població?
Crec que, per a conèixer si un sistema polític és o no progressista, cal partir de la ciutadania i la seva escala de valors: el nivell de benestar econòmic, les diferents llibertats, el treball, l’educació, la seguretat personal, la promoció cultural i professional, els serveis públics, les infraestructures…
Si, a cadascuna de les facetes que li interessen a la població, li donem una puntuació, la suma final, determinaria el seu grau de satisfacció pública i podríem elaborar, anualment, un quadre comparatiu de com evoluciona el seu país.”