El cost social de la incompetència de la gestió en les grans crisis

    “És molt important que els ciutadans tinguin consol i reparació en les grans crisis, però crec que és més eficaç que els gestors públics comptin amb preparació i intel·ligència suficient per a saber gestionar-les i evitar danys tan greus”
     

    El coronavirus va recaure en una Espanya amb greus patologies que expliquen, com en la gran crisi de 2008, que tinguem unes destrosses superiors. Un estat ineficient, una economia amb greus problemes estructurals i una classe política secundada per un influent sector informatiu i intel·lectual tots dos amb greus manques de solvència professional i de falta de compromís no sols en la defensa dels interessos reals de la societat sinó dels principis d’una democràcia plena.

    En el desè aniversari de l’esclat de la bombolla immobiliària (2006-2016) vam fer diversos articles que vam publicar en diferents mitjans: Notarios y Registradores, Hay Derecho, La Notaría, Penedès Econòmic...

    El que ens està passant  em recorda el que vaig relatar en ells sobre les claus de la ruïna de les Caixes. Era el cost de la incompetència, de la immaduresa i irresponsabilitat en la gestió, per això vaig concloure que aquest exemple tenia un valor universal que es reproduiria en qualsevol àmbit.

    I sense una informació veraç, la societat no encertarà a reconèixer als responsables de la seva ruïna que, sovint, dirigeixen les manifestacions de descontentament social del desastre.

    D’ells n’extrec el següent text:

     “Molts polítics han interioritzat això de l’origen exterior de la crisi que sembla com si no tinguessin cap responsabilitat en el seu desenvolupament. Els seus partits van estar en el Parlament i abans de pontificar sobre la mateixa haurien de mostrar a la ciutadania els projectes i iniciatives que durant aquest període històric van presentar en les institucions en les quals participaven per a denunciar i evitar els nostres grans problemes: sobreendeutament, sobreproducció immobiliària, falta de competitivitat del model productiu, utilització partidista de la despesa pública i de la política econòmica, control de l’eficiència de l’administració pública, falta d’adaptació del marc autonòmic als principis comunitaris…

    Jesús Cuadrado, que va ser diputat del PSOE  (2000 a 2011), va fer les següents reflexions: “Els membres dels Consells d’Administració pretenen passar desapercebuts, intenten confondre’s amb el paisatge de la catàstrofe geològica que vivim. Fins i tot, alguns s’atreveixen a rebre en els seus despatxos, per a mostrar-los el seu suport, a grups d’estafats per les “participacions preferents”, que ells mateixos van aprovar vendre-les, com un paquet enverinat que va acabar amb els seus estalvis”…“La causa decisiva està en la utilització de les Caixes com un instrument “extractiu” més dels partits polítics a Espanya”…“Els principals partits han copat aquests Consells d’Administració, com si fossin una Diputació Provincial o un Ajuntament”… “En les memòries anuals, es pot comprovar que excepte excepcions, els resultats econòmics i socials no comptaven en la preocupació d’aquests Consellers, excepte escasses excepcions, els partits polítics, el meu també, se senten implicats i dominen en ells els que anteposen el “patriotisme de partit” al patriotisme de debò. Així que les Caixes i preferents formen part del bloqueig general que pateix el país, els qui dominen les institucions i els partits bloquegen els canvis imprescindibles”.

    La ruïna de les Caixes és un exemple de com acaben les empreses gestionades per gestors no professionals i això és universal. Si agafem una de les grans empreses i canviem el Consell d’Administració, “obrint-lo a la societat” o “incrementant la democratització social de les companyies capitalistes” i l’omplim de representants socials de gran repercussió mediàtica: consumidors, ONG, Creu Roja, religions diverses, de la cultura, sindicats… segurament ens estalviarem, de moment, els escandalosos sous als Consellers que hem anat coneixent, però dubto que no acabés en  la ruïna.

    Pot una empresa ser competitiva sense que ho siguin els seus dirigents? I és que una cosa és ser gent que “ens cau bé” i una altra, “ser un bon gestor.”

    I això val per a la gestió d’empreses públiques, ajuntaments, autonomies o estat.

    Encara que, la responsabilitat principal és dels votants perquè un poble que no sap triar, controlar ni corregir als seus polítics, no mereix queixar-se dels fracassos de la seva gestió.

     Ja és a la venda el número 125

    Subscripció newsletter Penedès Econòmic

    Subscriu-te a la Newsletter del Penedès Econòmic
    i rebràs totes les notícies en un sol correu