Sobre la sostenibilitat de l’estat del benestar

    La clau perquè l’estat del benestar sigui sostenible és que els recursos públics siguin ben gestionats. La incompetència i el balafiament tenen un enorme cost social i financer.
    Una ciutadania amb experiència política, com la dels països de democràcia plena, fa anys que té clara la diferència entre el finançament de l’estat del benestar, millorant els serveis públics i les prestacions socials i la d’un estat clientelista.
    L’estat clientelista és l’estat del benestar per a uns pocs, la classe política dirigent i els seus suports i el sector cultural, intel·lectual i mediàtic que comparteixen, amb ells, el banquet dels ingressos públics. La manera que un estat clientelista es converteixi en un estat del benestar és que els contribuents eliminin als intermediaris que utilitzen els recursos públics per al seu benefici electoral i/o personal i per això, els polítics ho temen i gestionen millor els recursos. 
    El problema és que el nostre estat és insostenible i durant aquest període, la seva deficient gestió, ens portarà a una gran crisi econòmica sobre tots, de qualsevol ideologia, edat o sexe.

    Sánchez ha agreujat el problema per la seva política econòmica dirigida més a engrandir l’estat clientelista en el seu propi benefici que a ampliar la dimensió i competitivitat del sector productiu del qual depèn la renda i el treball dels ciutadans, la inflació  i fer sostenible l’estat del benestar i el sistema de pensions.
    El catedràtic d’economia aplicada, José Luis García Delgado, ens va avisar en l’entrevista a El Mundo del 25 de gener de 2021, sobre la governança de Sánchez i  els seus efectes:
    “La prioritat no ha estat la gestió, sinó elaborar eslògans i cuidar la imatge. Administrem amb rigor el recaptat. Hi ha un ampli marge per a la millora de la gestió que pot proporcionar punts o més ingressos suplementaris a l’erari que els que s’obtindria amb les pujades establertes Sobre els 140.000 milions d’euros “no es tracta de diners a fons perduts, amb el qual regar les xarxes clientelistes.  Són recursos condicionats per a la reconstrucció i la implementació de projectes i reformes ambicioses”…
    Cal tenir en compte que l’actual “tranquil·litat social” obeeix, principalment, al fet que s’està cobrint l’excés de despesa social sobre els ingressos públics amb crèdit exterior, però això té un límit, un cost i una fi, com l’estan assenyalant tots els economistes i institucions més solvents.
    La pèrdua de sobirania per una altra gran crisi com la de Zapatero, ens obligarà a reduir els costos del sistema públic.
    És previsible que, quan arribi l’hora de l’ajust de despeses i la gent vegi com se li redueix una altra vegada la seva renda i el seu futur, la reacció social provoqui una època de convulsió política i de canvis importants.
    Quan arribi aquest moment, molts dels que avui estan impassibles o defensen aquest tipus de política econòmica tan antisocial, segurament exclamaran “indignats” No em diguis Pedro que l’Estat no pot finançar els costos dels serveis públics i les prestacions socials, perquè has utilitzat els pressupostos en el teu propi benefici! 
    En aquesta situació, més propera que llunyana, no l’hi perdonaran ni a ell ni tampoc, al sector polític, informatiu i intel·lectual que li han donat suport.
    Tots passaran a la història, però amb una altra qualificació.

    Ja és a la venda el número 139

     

    Subscripció newsletter Penedès Econòmic

    Subscriu-te a la Newsletter del Penedès Econòmic
    i rebràs totes les notícies en un sol correu