Sobre els riscos de la gestió pública de l’economia

    Un dels principis fonamentals indiscutits fins fa uns anys, era el de la superioritat  de la gestió pública en l’economia.
    Si recordem, va haver-hi un consens general cap a la potenciació de la intervenció de l’Estat en tots els sectors.
    Jo he arribat a la conclusió que estava assentat en un pressupost que s’ha demostrat fals, el que la gent es fa intel·ligent quan entra en la política.
    Fa uns anys, davant d’un problema econòmic greu en un sector o en una gran empresa, es produïa un immediat consens entre les nostres forces sindicals, polítiques i socials: l’Estat ha d’intervenir perquè és l’únic que pot solucionar tan deplorable situació econòmica.
    Quan es decidia privatitzar empreses o sectors, buscant una gestió més eficaç, una onada de crítiques requeia davant d’una  heretgia així.

    En aquest moment, em vaig preocupar per una possibilitat. Què passaria si per dirigir una institució pública nomenen a un incompetent? Aconsegueix millorar el seu nomenament la seva capacitat tècnica?
    Era una pregunta que era una mica irracional i fora de context, però que tenia la seva justificació. Si els polítics eren com els altres mortals i no es produïa aquesta transformació personal, la qualitat de la gestió acabaria determinada pel procediment de selecció personal en la destinació encomanada.
    A ningú li donen un lloc de rellevància i responsabilitat en el món privat sense estudiar la seva preparació, la seva experiència, la seva intel·ligència i fins i tot la seva maduresa.
    Així que vaig pensar que, només una selecció professional molt més rigorosa que en el sector privat i amb un règim d’incentivació i de responsabilitat adequat, justificaria el principi de superioritat de la iniciativa pública.
    Perquè, és clar, si anteriorment no havia regentat bé un negoci o una activitat professional particular, normalment més senzilla en preparació tècnica, que coneixia de tota la vida, amb pocs treballadors i escàs volum econòmic. Per què havia de portar millor una empresa desconeguda fins al nomenament, en la qual no es juga el patrimoni familiar sinó l’aliè, en el qual es manca de tota mena de responsabilitat davant els resultats i els deutes i amb una facturació i amb una plantilla infinitament superiors?
    El principi de la superioritat de la intervenció pública en l’economia o s’assenta en una justificació racional o deriva al terreny de la il·lusió.
    L’última mostra la vam tenir  en el desastre que va provocar la gestió política de les caixes.
    La ruïna de les caixes és un exemple de com acaben les empreses gestionades per gestors no professionals i això és universal.
    Eren caixes centenàries que van superar dues guerres mundials, una guerra civil i innombrables conflictes socials i crisis econòmiques, tot això ho van poder salvar excepte quan en la direcció van substituir la professionalitat per la incompetència i la política.
    Si agafem una de les grans empreses i canviem el consell d’administració, “obrint-lo a la societat” o “incrementant la democratització social de les companyies capitalistes” i l’omplim de representants socials de gran repercussió mediàtica: consumidors, ONG, Creu Roja, religions diverses, de la cultura, sindicats… dubto que no acabés en la ruïna. “Pot una empresa ser competitiva sense que ho siguin els seus dirigents? I és que una cosa és ser gent que “ens cau bé” i una altra, ser un bon gestor.
    Així doncs, quan encara veig que es debat, la participació de l’Estat en l’economia i la nacionalització o la privatització d’empreses i serveis o se’m convenç de la preeminència del procediment de selecció i incentivació del sector públic sobre el privat o és una discussió entre els que creuen que “la política fa intel·ligent a la gent” i els que són més escèptics davant aquest principi.

    Ja és a la venda el número 139

     

    Subscripció newsletter Penedès Econòmic

    Subscriu-te a la Newsletter del Penedès Econòmic
    i rebràs totes les notícies en un sol correu