EL PAIS del 7 de març de  2023 en l’article “Veneçuela, sobreviure amb el salari mínim més baix d’Amèrica Llatina” de Florantonia Singer, hi ha el següent text:
“La devaluació de la moneda i la feroç inflació han reduït l’ingrés mínim al país a poc més de cinc dòlars al mes”
“L’ingrés mínim vital a Veneçuela està fixat en 130 bolívars, que equivalen a uns 5,4 dòlars, torna a fregar nivells de misèria, després d’una voraç devaluació de la moneda en els últims mesos, i se situa com el més baix d’Amèrica Llatina, seguit pels d’Haití i Cuba que aquest 2023 estan més prop dels 100 dòlars, per sobre dels 57 dòlars mensuals que segons Nacions Unides marca el llindar de la pobresa extrema”.

Els problemes econòmics de la població procedeixen dels defectes estructurals derivats de la política econòmica des que va assumir la direcció Hugo Chávez. L’expropiació d’empreses i la nacionalització d’activitats productives en mans privades, les dificultats legals per a la creació d’empreses privades, el control de preus van provocar la destrucció de la competitivitat de la base productiva de béns i serveis per a la població de manera que actualment s’ha d’importar la major part d’ells i això s’ha de pagar en dòlars i la venda de petroli cada vegada és més insuficient per al seu finançament.
Crec que, en aquests casos, fa falta la coincidència d’una minoria hàbil en l’exposició d’un ideari atractiu emocionalment i una població sense massa experiència. La primera fa somiar als seus oïdors que el subministrament no s’interromprà amb el nou ordre i que, a més, es beneficiaran d’uns productes a preus baixos i a l’abast de tot el món.
Normalment, aquests antecedents deriven en una situació de desencantament social quan la població comprova que aquests plantejaments no es compleixen, veient com es va empobrint el seu nivell de vida.

Els problemes econòmics de la població veneçolana procedeixen dels defectes estructurals derivats de la política econòmica

Però, quan adquireix l’experiència de la realitat dels plantejaments utòpics, sol ser tard, especialment quan el sistema polític no permet la seva correcció.
Una política agressiva en relació al món empresarial pot satisfer, momentàniament, certs sentiments i frustracions de la població, però a mitjà termini es converteix en una política enormement negativa per al progrés i el nivell de vida de les nacions
No és estrany, doncs, que les polítiques econòmiques antiempresariales a mitjà termini degenerin en processos inflacionistes, en minvar l’oferta de béns, en elevacions de les taxes d’atur, en contreure el nombre d’experiències productives, en la reducció de lesbases imposables dels impostos i dels seus contribuents al finançament de les despeses socials i, en definitiva, a fer inviable l’Estat del Benestar.
Això, tal vegada expliqui el fracàs dels projectes utòpics en l’Economia, que van servir més per a afermar el progrés social i econòmic de les classes dirigents de la Utopia, que per a assegurar i millorar el nivell de vida i de llibertat dels seus pobles.