l’Economia espanyola, propaganda i realitat

    “Estem sotmesos tots a la propaganda sistemàtica dels governs” (Xavier Vives)

    En l’anterior gran crisi va haver-hi una gran manipulació de les dades .

    El quadre “oficial de la crisi” (una crisi d’origen exterior i imprevisible en la qual els gestors interiors no tenien la culpa) no va tenir res a veure amb la realitat.

    Influents mitjans, per a encobrir la responsabilitat de la gestió pública interior, la van repartir a tothom i fins i tot als nostres economistes i va servir perquè gestors interiors eludissin la seva culpa.

    Però la falta de crítica va ocasionar que el desastre es prolongués fins a la pressió exterior, amb un cost social enorme.

    Aquest sector informatiu va aconseguir que el seu relat tingués tant d’èxit que qui va conduir aquella catàstrofe, Zapatero, encara és una autoritat en els mitjans que li van donar suport. Tot el que va succeir, va ser denunciat pels nostres principals economistes.

    Eren personalitats amb grans divergències, per exemple, en política, però en economia no.

    Com a mostra de com valoraven la gestió pública de l’economia:

    Joaquim Muns: “Hem tingut la mala sort històrica que la pitjor crisi en moltes dècades hagi coincidit amb la pitjor classe política en molts anys.”

    Sala i Martín, al febrer de 2008 va publicar un article “Els músics del Titànic” en el qual comparava el que estaven fent, en matèria econòmica, Zapatero i Solbes amb els músics del Titànic.

    Juan Velarde, entre els nombrosos articles denunciant el que passava, va recollir la següent sentència de Boga de Castro: “L’economia espanyola passava a enfrontar-se a probablement la pitjor situació econòmica central i la pitjor situació financera pública en mig segle.”

    I finalment, Ramón Tamames,: “Zapatero era un il·luminat envoltat d’ineptes.” El 9 de febrer de 2009, a la seva proposta de fer uns nous Pactes de la Moncloa, li va contestar: “Mira Ramón, no us assabenteu, som els que estem millor i els primers que sortirem de la crisi.”

    El problema és que l’estat és insostenible i durant aquest període, la seva deficient gestió, ens portarà a una gran crisi econòmica sobre tots, de qualsevol ideologia, edat o sexe.

    Sánchez ha agreujat el problema per la seva política econòmica dirigida més a engrandir l’estat clientelista en el seu propi benefici, que a ampliar la dimensió i competitivitat del sector productiu del qual depèn la renda i el treball dels ciutadans, la inflació i fer sostenible l’estat del benestar i el sistema de pensions.

    La pèrdua de sobirania per una altra gran crisi com la de ZP ens obligarà a reduir els costos del sistema públic (ajust que anomenen quan ho fan “els altres” l’austericidi).

    Com a mostra del que opinen els economistes independents sobre la situació de l’economia, hem triat per la seva precisió, l’anàlisi de l’actual president del Cercle d’Economia Jaume Guardiola sobre les manques de la política econòmica dels últims anys: “L’economia espanyola, i la catalana particularment, han tingut una evolució quant a PIB per càpita o productivitat inferior a la del nostre entorn europeu. Ens hem estancat. I això en part s’explica perquè millorar aquests paràmetres exigeix una agenda de reformes que necessàriament ha d’estar per sobre del cicle electoral; i això requereix un mínim de consens.

    No és un problema només de la política, és un problema de país. Hem de parlar de la inversió en I+D, de la grandària de les nostres empreses, d’educació, de la FP, de la transferència de la recerca cap a la indústria, sense oblidar-nos de la necessària reforma d’una administració ineficient… Necessitem un parc social d’habitatge important en el Cercle no som partidaris de deixar-ho tot en mans del mercat, som crítics amb el control dels lloguers i amb el percentatge mínim d’habitatge social en les noves promocions. Perquè els preus no pugin la clau és que l’oferta sigui forta, i el que fa la nova llei aprovada és el contrari, són mesures que retreuen l’oferta: topall de lloguers, falta de seguretat jurídica.” (Us recomano la lectura completa de l’entrevista a ABC el 29-5-2023) És necessari fer cas als economistes independents i competents, dels que en tenim un munt (Velarde) perquè Espanya no acabi sent un “país d’experts les opinions dels quals no coincideixen amb els nostres savis” tal vegada, per ignorància o interès.

    Ja és a la venda el número 139

     

    Subscripció newsletter Penedès Econòmic

    Subscriu-te a la Newsletter del Penedès Econòmic
    i rebràs totes les notícies en un sol correu