“Una societat que ha abandonat el magisteri dels més savis i experts perquè li semblen seriosos, avorrits i exigents i s’ha deixat seduir pels mediocres perquè són més divertits, atractius i estan més d’acord amb ells, no pot aspirar a tenir una democràcia que estigui, en qualitat, entre les millors”.
El 2 de novembre de 2015 va morir Joaquim Muns (1935-2015), Catedràtic d’O.E.I. a la UB, Premi d’Economia Rei Joan Carles I, Creu de Sant Jordi... Va ser director executiu del FMI (proposat per Fuentes Quintana i Varela), va formar part del primer Consell d’assessors econòmics del Vaticà, la Comissió Europea li va concedir el títol de Catedràtic Jean Monnet d’integració europea, va formar part del Consell de Govern del Banc d’Espanya, va ser director executiu del Banc Mundial i fins i tot va participar com a independent en les llistes de CiU a les eleccions europees, a proposta de Jordi Pujol, el 1987.
Com era tan brillant en economia com en dret, separava el fonamental de l’accessori, la ficció de la realitat i l’interès del poble i el de les seves classes dirigents, que no sempre coincideixen, obria finestres que ens permetien descobrir el que hauríem de fer per a evitar els greus riscos del futur.
1- Sobre la independència de Catalunya
“Respecte a la UE, i tal com han indicat tots els seus representants que han al·ludit a aquest tema en els últims dies, la separació política de Catalunya d’Espanya la deixaria automàticament fora de la UE, ja que és l’Estat espanyol i no els seus territoris constitutius el signatari dels tractats amb la UE.
La continuïtat de Catalunya a la UE si se separés de l’Estat espanyol és impossible segons el dret comunitari i el dret internacional…
...En aquestes condicions, resulta molt preocupant que alguns vegin com a solució d’últim recurs la declaració unilateral d’independència per part del Govern català. Aquest pas seria una garantia del total aïllament internacional de Catalunya.
…Voler ignorar els condicionants polítics i econòmics del món que ens envolta només pot conduir al desprestigi internacional de Catalunya.”
2- Sobre les crisis i el progrés dels pobles
“Ens endeutàvem per a viure millor, no per a ampliar la nostra capacitat productiva de la qual haurien de fluir els recursos per a fer front al deute i això acaba sent autodestructiu.”
“El vell i fracassat guió de deute, consum i importacions ha de passar a la història per a ser substituït pel d’estalvi, inversió i exportacions… Cal evitar vigorosament que el consum desaforat sigui una altra vegada el motor de la nostra economia i amb això ha d’haver-hi un canvi de mentalitat econòmica del país, pel qual la llibertat econòmica, la creativitat i l’eficàcia jurídica siguin els pilars sobre els quals es pugui assentar l’actuació dels agents econòmics … sense això el vaixell de l’economia espanyola sempre estarà amarrat en el mateix dic de la ineficiència, de la falta de competitivitat i, en definitiva, del balafiament endèmic del potencial econòmic del país.”
La raó última d’aquesta crisi es troba en el desplaçament del poder econòmic des dels països desenvolupats als emergents, amb la Xina al capdavant, i a la nostra incapacitat per a reaccionar adequadament davant aquest canvi… les retallades i en general, l’aprimament de les economies occidentals no és una altra cosa que el reconeixement del greu error de no haver sabut crear un marc adequat per a competir amb la nova fàbrica i d’haver inflat amb l’endeutament una demanda que a tots complaïa i que ens alliberava del jou d’una dura adaptació que no vam voler contemplar i que ara la realitat, sempre implacable, ens imposa.”
3- Sobre els polítics
“És el moment de deixar de costat la grapejada retòrica partidista que ja pràcticament no signifiquen res -dretes, esquerres, progressistes, etc.- i prestar especial atenció a la categoria intel·lectual i a l’experiència dels candidats.
En la nostra societat s’està produint un fenomen lamentable i paradoxal. Em refereixo al continu descens del nivell de preparació dels nostres polítics en el precís moment en què la gestió pública esdevé més complexa i exigent.
L’evolució cultural, social i econòmica dels últims anys a tots els nivells és vertiginosa. La crisi econòmica global que el món pateix des de fa tres anys, fruit dels desajustaments i tensions que produeix aquest procés accelerat de canvi, té dues conseqüències que, com a electors, hauríem de tenir en compte. D’una banda, la relativització dels programes electorals. Cada vegada és més difícil que aquests puguin seguir l’acceleració de la realitat. En segon lloc i com a corol·lari d’això, la competència i l’experiència dels dirigents passen a ser la millor garantia per a afrontar amb esperança raonable d’èxit les conseqüències dels problemes i crisis que ens han sacsejat i que, desgraciada però inevitablement, continuaran assotant-nos durant molt de temps.
El progrés de les nacions depèn de molts factors, però crec que l’experiència dels últims anys està demostrant el creixent protagonisme dels líders polítics ben preparats.”
