El règim autonòmic, amb l’ingrés a la Unió Europea, hauria d’haver-se adaptat a ella.
És per tant, responsabilitat actual dels ciutadans i els polítics.
El problema és la insostenibilitat de l’Estat que ens portarà a un ajust enorme de la despesa pública.
Mentre els grans països europeus passaven a convertir-se en una espècie de províncies d’un nou Estat, per a assegurar el futur econòmic i social dels seus pobles, el nostre país va continuar un procés contradictori amb les obligacions que havíem assumit com a socis d’un procés d’integració política i econòmica. I va generar, en paral·lel a la creació de nous òrgans i funcions supranacionals amb els seus costos corresponents, una estructura territorial inadequada i inviable.
Si la reduïda dimensió dels grans Estats era una rèmora per al futur dels seus ciutadans, Com portaria a la mateixa meta la fragmentació nostra? Algú estava errant, els qui tindrien raó, els dirigents democràtics de les nacions de major progrés d’Europa que havien sacrificat la seva sobirania i les seves atribucions o els nostres polítics interiors que intentaven ampliar-les?
El sistema autonòmic que si es reconverteix ens sembla tan fonamental com la resta d’administracions, tal com va evolucionar, sense ordre ni control, s’ha acabat convertint en un sistema obsolet, ineficient i ruïnós per als ciutadans. Els nostres grans economistes ens ho han avisat repetidament, com per exemple:
Tamames: “Hem creat una compartimentació de mercat, de manera que hi ha 17 mercats ambulants, sistemes sanitaris… Ens hem passat de rosca amb l’Estat de les autonomies. No significa que hagi de suprimir-lo, sinó respectar la idea original, no crear 17 estats dins de l’estat espanyol”.
Velarde, sobre les reformes necessàries: “El primer és eliminar les traves administratives per a muntar una empresa i unificar el mercat interior espanyol. No és admissible que tinguem 17 legislacions diferents. Aquesta és la gran reforma pendent de la nostra economia. Després un gran pacte educatiu. Atallar el dèficit enorme de les administracions públiques, que llastra el nostre creixement. I també, en sanitat, vivim el problema en la pandèmia. Miquel Porta, catedràtic d’epidemiologia de la UAB: “Ens costa vides que hi hagi 17 autonomies que són com 17 estats enfrontats i que, hi hagi també 27 estats europeus també descoordinats”.
Donada la insostenibilitat de l’estat, l’ajust de la despesa pública més intens i pròxim del que pensem, ens obligarà a un nou model “sostenible”, diferent al que actualment tenim. Llavors haurem de tornar a l’obligació que ens vam comprometre i no deguérem abandonar, ajustar el nostre règim autonòmic a les funcions que tindran les autonomies després del procés d’unificació.
