Els greus problemes actuals del nostre règim autonòmic crec que es deuen al desconeixement i, per tant, a la falta de preparació de la ciutadania i de gran part dels dirigents polítics, socials i mitjans d’informació, davant l’enorme repte que ens plantejava aquest procés d’unificació europea, que ha permès que la situació es deteriori fins a extrems inimaginables, com el que estem tractant en aquesta sèrie referit a Catalunya.

Incomprensiblement, l’entusiasme que va provocar al nostre país la incorporació a la CEE, el 1985, i la signatura de l’Acta Única Europea, el 1986, no va generar una resposta interna adequada.

No va haver-hi una segona transició que canviés la cultura política popular, reconvertís els programes dels partits polítics, ajustés el marc legal i millorés la competitivitat del nostre sector productiu, única manera que fos viable el nostre ingrés en la Unió Europea.

El procés d’unificació obeïa no només a raons econòmiques sinó també a polítiques i socials.

Les noves tecnologies avançades necessiten grans produccions i els costos han augmentat vertiginosament, la qual cosa exigeix que els productes hagin de ser col·locats ràpidament en un gran mercat per cobrir les despeses i reunir els fons necessaris per a les inversions de la següent ronda de renovació i aquest procés, en l’Europa Comunitària, quedava dificultat per les traves i les polítiques nacionalistes dels Governs.

La revolució afectaria, de manera directa i estructural, els Estats, les atribucions sobiranes dels quals quedaven enormement reduïdes. Es pot parlar d’Estats independents, quan funcions tan importants com la de les fronteres, seguretat i política exterior, bona part de la regulació econòmica, política social, fiscalitat... han d’estar concertades amb la resta de membres de la Unió Europea ?

Es preveia que un 80% de les funcions que abans del procés exercitaven independentment els Estats membres, quedarien desplaçades als òrgans de la Unió Europea.

Aquest procés d’harmonització s’anirà accentuant per aconseguir una estabilitat monetària, una concertació de polítiques fiscals i una unificació de gran part de la normativa econòmica (Règim de Societats, institucions mercantils, circulació de capitals, normes tècniques de producció, medi ambient...) i tot això dins d’una convergència de polítiques econòmiques. Això havia de provocar una desnacionalització de la gestió pública econòmica, que passaria a mans comunitàries.

I aquest tema no té una transcendència purament material, sinó també social, cultural i política. Tal com recollia l’informe Poniatowski “de tant en tant es fa un elogi dels valors culturals europeus i aquests són presentats com una espècie de consol davant un eventual enfonsament tecnològic del nostre continent. Aquesta fórmula és rotundament inacceptable, la qualitat de vida i la relativa harmonia social que existeixen a Europa, depenen, sobretot, de la seva capacitat d’oferir condicions de vida raonables a la majoria dels seus habitants; i no serà possible mantenir aquest nivell si Europa no torna a trobar la competitivitat. En cas contrari, la major part de l’Europa
Occidental està condemnada a la decadència, a la pobresa i a la desocupació estructural.
O s’actuava immediatament o com assenyalava l’OCDE, Europa subministraria cada vegada més productes alimentaris, matèries primeres i béns manufacturats de baixa tecnologia.

Mentre els grans països europeus passaven a convertir-se en una espècie de províncies d’un nou Estat, per assegurar el futur econòmic i social dels seus pobles, el nostre país va continuar un procés contradictori amb les obligacions que havia assumit com a soci d’un procés d’integració política i econòmica generant, en paral·lel a la creació de nous òrgans i funcions supranacionals amb els seus costos corresponents, una estructura territorial inadequada i inviable econòmicament i desenvolupant una fragmentació legal contrària als fonaments econòmics i al règim constitucional comunitari.

Si una empresa decideix traspassar una part important de les seves funcions a una altra, procurarà reduir i en la mateixa proporció, les despeses de l’escindida amb l’objecte de mantenir l’equilibri econòmic i garantir la viabilitat del procés.
Per tot això, va ser el sector empresarial el que va entendre perfectament que els increments de costos de l’Administració després de la unificació i la proliferació normativa no casaven amb els acords que s’havien subscrit en aquesta matèria.

Com han destacat els organismes internacionals que ens han analitzat, el laberint legislatiu suposava un efecte dissuasori per a la inversió estrangera i un fre per a la competitivitat i la creació d’ocupació.

Si la reduïda dimensió dels grans Estats era una rèmora per al futur dels seus ciutadans, com portaria a la mateixa meta la nostra fragmentació? Qui ens estava enganyant?
El sistema autonòmic (que si es reconverteix ens sembla tan fonamental com la resta d’administracions), tal com va evolucionar, sense ordre ni control, s’ha acabat convertint en un sistema obsolet, ineficient, ruïnós per als ciutadans i font d’escàndols continuats en aflorar, sense descans, tot tipus de casos de balafiament de recursos, de corrupció i d’incompetència en bona part de la nostra geografia.
Tot això es manifestaria si als ciutadans se’ls fes la següent consulta: Està d’acord que el règim autonòmic s’ajusti a les funcions que les autonomies tindran després del procés d’unificació europea?