“No es pot anomenar progressista un sistema o un país en el qual solament progressen els seus dirigents. És més que una mentida, és un frau”

Un dels fets que més van sorprendre la societat espanyola a la fi del passat segle va ser l’enfonsament dels països anomenats «progressistes».

La ruptura del mur es va emportar per davant un dels muntatges informatius més importants coneguts. La gent va poder comprovar la realitat d’un sistema que, durant tant temps, va ser idealitzat: un nivell de benestar social mínim, desastres ecològics inconcebibles en una zona presentada com a verda, un sistema polític corrupte en benefici de les seves castes dirigents, una absència total de llibertats formals i reals, individuals i nacionals i una ocupació de l’Estat i dels mitjans de producció per un grup, per una família i fins i tot per una persona.

Això mostra la importància de la propaganda i del control dels mitjans de comunicació en la política, sobretot per al mal gestor. A ell no li preocupa que el seu poble tingui greus problemes sinó que aquest el culpabilitzi d’ells i la reacció social acabi amb el seu poder. Per aquest motiu aquest gestor es converteixi en un hàbil distorsionador de la realitat.

Amb el temps aprèn que no són les dades de la seva mala gestió el que és perillós sinó com es presenten a l’opinió pública. Fins a aquest moment clau ha d’aconseguir, amb l’ajuda d’experts decoradors, millorar la seva imatge i trobar un culpable interior o exterior a qui responsabilitzar-lo de les desgràcies internes, dirigint-los la ira popular. I, a pitjor gestió, de més qualitat ha de ser la manipulació.

Si no fos així, com pot ser que fossin admirats i qualificats de progressistes uns països que es precipitaven per la senda de la seva ruïna econòmica i la falta de llibertats? Però si només progressaven negativament i en repressió!

Crec que, movent-nos al món de l’economia podem trobar una explicació.
Per col·locar un producte, cal preparar una eficaç estratègia comercial. A part de comptar amb un dinàmic equip de venedors és important aconseguir un bon missatge. Cal aconseguir el màxim atractiu social i aquest s’obtindrà si aconsegueix destacar al producte entre els seus competidors. El preu, la qualitat, la presentació o el disseny són aspectes que es magnifiquen amb l’objecte de potenciar l’interès social. D’aquesta manera, amb la convicció que es tracta d’un producte superior s’estimula el seu consum.

Que el missatge coincideixi amb la realitat s’ocupen els sistemes legals de l’economia de mercat, en defensa de la competència i els consumidors. En el cas de frau, fabricadors i venedors hauran de respondre, fins i tot penalment, del seu comportament antisocial. També és important la tasca independent de les associacions i de les publicacions en defensa del consumidor per millorar la preparació col·lectiva. Com més culta i intel·ligent és la població, més difícil és d’enganyar.

Si de l’àmbit comercial passem al polític, ens trobarem amb tècniques comercials semblants. Els venedors també s’esforçaran a demostrar que el seu sistema és superior utilitzant tots els arguments i missatges, fins als més extravagants i discutibles amb l’objecte d’aconseguir el convenciment dels seus oïdors.

Progressisme i reacció es van entrecreuar en la batalla política com els termes qualitat i deficiència, car o barat, s’enfronten en la vida comercial.

El progressisme va ser el missatge comercial dels defensors d’un sistema polític que va comptar amb una gran col·laboració servint a bastants d’ells per ascendir a un nivell al qual si no haguessin format part d’aquesta casta autoprotectora, no ho haurien aconseguit.

El fet que la realitat del producte anés per un altre camí que el de la propaganda és una cosa que també succeeix en la vida privada, el què passa és que, en la vida pública, és superior el dany a la població i els sistemes de lluita contra el frau no estan encara desenvolupats.

Llavors què es pot fer per evitar un frau tan impressionant com el que ens estem referint? Cal recordar que l’engany va arribar, i de quina manera, fins als nostres cercles universitaris i culturals. Si aquestes capes, aparentment tan ben informades fins i tot en els aspectes més nimis, van ser sorpreses en la seva bona fe, com es pot aconseguir un sistema de protecció eficaç per a tota la població?

Crec que, per conèixer si un sistema polític és o no progressista cal partir de la ciutadania i la seva escala de valors: el nivell de benestar econòmic, les diferents llibertats, el treball, l’educació, la seguretat personal, la promoció cultural i professional, els serveis públics, les infraestructures...

Si, a cadascuna de les facetes que interessen a la població, li donem una puntuació, la suma final, determinaria el seu grau de satisfacció pública i podríem elaborar, anualment, un quadre comparatiu de com evoluciona el seu país.