TEXTOS, POTSER INCORRECTES POLÍTICAMENT, EN UNA ÈPOCA DE CONFUSIÓ (II)

    Sobre la qualitat de la nostra democràcia

    En un article publicat, el 18 de març de 1994, sobre la base de les reflexions d’Octavio Paz sobre els sistemes polítics del tercer món, a Expansión, intentava explicar el perquè les democràcies tenen graus de qualitat diferents i es podia concloure que el camí cap a una democràcia plena era llarg i exigia en la població un alt grau de cultura i maduresa política i uns dirigents polítics que tinguessin Dinamarca com a destinació final dels seus projectes, dels quals no caminàvem sobrats, ni en els començaments de la transició ni menys actualment. Per això, la situació d’Espanya en els barems internacionals (el britànic Democracy Index, l’austríac Global Democracy Ranking o el nord-americà Freedom in the World), que la situen entre els països de democràcia plena té un gran mèrit.

    “La democràcia és un instrument que ofereix tantes cares com a graus de desenvolupament tinguin els països on està implantada. En les democràcies dels pobles poc desenvolupats es donen, sovint, característiques negatives que no es troben en les democràcies madures.

    Dues notes diferencien les democràcies:

    1.- La relació neutra entre l’Estat i els ciutadans, garantida per l’existència d’un estat de dret que tracta tots per igual. Al moment que els ciutadans es trobin discriminats per l’Estat, a causa de les seves idees, ens trobarem davant un sistema democràtic falsificat, ja que gran part de les llibertats quedaran afectades per aquest abús de poder.

    2- La concepció que de l’Estat tingui la classe política dirigent. Mentre que en els sistemes polítics del tercer món les classes dirigents consideren a l’Estat com la seva propietat privada, en les democràcies avançades, l’Estat és de la societat i els polítics són servidors públics i gestors de diners aliens. De manera que, si desvien cap a finalitats particulars o partidistes diners comuns, la societat els retira la confiança i els aplica un sever correctiu legal.

    Per aquest motiu la corrupció no és estranya en la democràcia de les societats poc desenvolupades mentre que els polítics corruptes són habitualment separats de la política per les societats en les democràcies plenes.”

    Espanya fins a final de la passada dècada, va tenir notes d’aquest tipus de democràcia tercermundista, encara que no en tota la seva geografia ni en tots els sectors de l’Estat ni de manera generalitzada. I per què aquest límit?

    El 2008 va ser un any decisiu. En les eleccions de març i després de gairebé 2 anys de la punxada del boom immobiliari, sense veure-ho, Zapatero es presenta a eleccions amb el lema “Per la plena ocupació”, la promesa que crearà 2 milions de noves ocupacions i que “Espanya està en condicions per arribar a la plena ocupació”. A la fi del 2008 teníem un milió d’aturats més. Una societat exigent i uns mitjans informatius i intel·lectuals solvents, haguessin demanat la seva dimissió.

     

    Sobre la cantarella que Espanya té la major corrupció de la història

    Del nostre article “Per què quan hi havia mes corrupció que ara, la gent no ho percebia?”

    L’article “El color de la corrupció” (Revista Capçalera del Col·legi de Periodistes de Catalunya) de P. Rey Mazón, sobre la denúncia de la corrupció “quasi tots deixen de cobrir o ho fan però dedicant-los menys espai, els casos dels partits “amics” o més afins. Solament un ciutadà ben informat, amb una dieta informativa que inclogui tots els colors, podrà escapar de la visió partidista d’un periòdic.”

    De M. Villoria i F. Jiménez, “La corrupción en España” (2004/10). “Les denúncies de la corrupció són part de la política. Aquells que reporten o denuncien instàncies de corrupció poden ser opositors polítics de l’acusat amb la intenció de desacreditar-lo: aquests crítics de les pràctiques corruptes amb freqüència tenen una altra agenda pròpia.” (Sandholtz i Koetzle)

    La corrupció és una cosa, els índexs de la percepció, una altra diferent.

    La percepció general de la corrupció està fortament influïda pels escàndols i la seva cobertura mediàtica.

    Els casos que han sortit en els mitjans i s’han investigat provenen de l’època anterior. La majoria han estat molt vinculats al boom de la construcció i aquest havia finalitzat en l’últim trimestre de 2007.

    Espanya no té una corrupció sistèmica en la qual els suborns als funcionaris són l’habitual. A Amèrica Llatina, la mitjana de persones que reconeixen haver pagat un suborn és d’un 23% a l’Àfrica Subsahariana un 56%. A Espanya, de 2% (2009) a un 5% (2010) de pagadors, reflecteixen una Administració on el pagament de suborns és l’excepcional i proper a bastants països europeus que tenen nivells de percepció bastants menors (per exemple Àustria 2-9 i França 2-7).

    El primer informe anticorrupció de la UE evidenciava el contrast, un 63% d’espanyols es declarava afectat per la corrupció (26% UE) mentre els percentatges “sobre si han viscut o han estat testimonis de casos de corrupció” era com la mitjana de la UE, un 8%.

    Les dades ens diuen que s’ha centrat, sobretot, en l’àmbit urbanístic i en les administracions subnacionals, especialment en l’Administració local. És en l’àmbit de l’urbanisme i els permisos de construcció, on els enquestats denuncien majors demandes de suborn.

    Si Espanya està en la mitjana, amb la reforma del marc legal en relació a la transparència, la penalització de la corrupció, la UE... anirem corregint aquest problema. Encara que en col·lectius tan enormes (més de 3 milions de funcionaris i 70.000 polítics) sempre hi haurà (com en tots els països democràtics) algú que se surti del guió.

    Encara que, si els mitjans ho destaquen com a notícia de primera pàgina, la percepció s’anirà reduint lentament encara que, les dades objectives ens apropin a Dinamarca.

    I, també, si els mitjans solament denuncien la de “l’enemic” la percepció ciutadana oscil·larà més amb els canvis de govern i “la potència mediàtica amiga” que amb les dades objectives de la corrupció.

    Ho podreu comprovar amb els percentatges del CIS. Si es redueix la percepció a continuació d’un canvi polític serà una mostra que el domini del poder informatiu sobre l’opinió pública és enorme i que el seu únic objectiu era canviar de gestors, ja que les dades són les mateixes.

     


    Carta de comiat

    Benvolguts amics: avui dijous 20 de setembre de 2018, el BOE publica la resolució de la meva jubilació encara que el meu despatx continuarà obert els primers dies d’octubre.
    M’ha agafat ocupat en un llibre de política i economia en el qual es pot comprovar que des de la nostra activitat professional i en un poble, si t’hi fixes i llegeixes als que saben, pots tenir mes visibilitat que en les grans ciutats i crec que ho he aconseguit.

    L’altre dia li vaig dir a un amic que escriure d’economia i política és facil, el que és estrany és que després de 25 anys valgui el que escrius, no perquè encertes sinó perquè sent tan clares les nostres manques siguem tan mandrosos a resoldre-les.

    El meu agraïment per haver-me ajudat a conservar-me “jove” ja que no hi ha cosa que m’ha fet més il·lusió que veure reproduïts els meus articles en el Penedès Econòmic.

    A un notari de gran projecció social de Barcelona, el dia de la seva jubilació li vaig desitjar que el temps que havia dedicat a la seva professió el pogués aplicar en les altres activitats en les quals havia tingut un gran reconeixement públic perquè aquest país necessitava la seva informació.

    Això és el que desitjo pel meu de manera que m’acomiado de la meva activitat professional però als que m’han seguit en el Penedès Econòmic, si Déu vol, procuraré emprar més temps per fer-ho millor.

    Una abraçada del vostre amic.

    Daniel Iborra Fort

    Ja és a la venda el número 140

     

    Subscripció newsletter Penedès Econòmic

    Subscriu-te a la Newsletter del Penedès Econòmic
    i rebràs totes les notícies en un sol correu