Mira el pessebre, hi veus els Mags d’Orient fent camí tot seguint i interpretant els senyals del cel astral i a tocar del femer un caganer expulsant el que prèviament havia assimilat. Mira el cel i hi veu un budell astralitzat. El caganer ens mostra que som un sistema obert i en comunicació constant amb l’entorn, no n’és el creador, més aviat és una espècie que fa vida en mútua interdependència i que serveix de suport de la vida microbiana: en simbiosi. Tenim microorganismes dins i fora nostre, que són aliens al nostre control i consciencia, i és gràcies a ells que també som humans.
Sembla ser que per cada cel·lula amb informació genètica humana en tenim 10 de microorganismes sense ADN humà. Que som una mena de tub digestor de matèria en fermentació que té una llargària d’uns10 metres des de la boca fins l’anus i el 90% del tub és budell.
El camp de consciència global microbià es focalitza en el budell on processa les vivències i les transforma en emocions i en el cervell que és des d’on pensa. En el budell païm el que mengem i també païm les vivències i experiències siguin bones o no. Cada emoció concreta genera uns residus que s’eliminen quan hi ha pau i seguretat. En canvi, en estat d’alerta la bioenergia no circula bé i els líquids del cos i dels teixits no s’eliminen.
De les bactèries podem aprendre que el món micro s’autoregula. Els elements del sistema es relacionen de forma benèfica per a totes les parts. Amb la mínima energia hi ha abundància de recursos. Quan es desequil·libra reacciona i recupera l’homeostasi. En cas de no poder reequilibrar-se, el sistema colapsa i s’activa el mecanisme de descomposició que retorna la matèria als nivells d’organització pre-cel·lulars, en forma de material disponible per a formar nova vida en el moment que les condicions ho permetin.
En Perejaume, en l’editorial que va cedir pel butlletí de gener de 2012 de l’Assemblea Nacional Catalana ens relaciona i ens recorda la matinalitat dels colors de Joan Miró, “és matinalíssim”, deia. I que Foix l’havia anomenat “pessebrista astral”. Pels seus primeríssims i matinals colors. Les fulgurants constel·lacions amb les estrelles estel·lars i el matí, els fems i el que serien els micros de la terra. Com diu Perajaume, les Constel·lacions de Joan Miró connecten colors i col·locació, com si les coses s’agrupessin totes soles per la simple gravetat del traç amb què Miró les connecta. Com si la biosfera fos un subsistema de la seva obra. Conjugant astralitat i terrestritat. Conté l’enigma de la microbiòtica, del jo, del nosaltres i del tot, en bella i matinal dansa. I la mainada, fervent, la Nit de Nadal, picant el Tió de Nadal. Tot ben armonitzat.
