Estrès bo o dolent?

    En l’anterior publicació parlàvem de l’estrès femení, el de les mares treballadores, en concret. Però l’estrès no és una condició femenina, sens dubte, sinó que va força més enllà, podent afectar a qualsevol persona i, també, ser una constant en el món laboral.
    En moltes ocasions, quan em reuneixo amb la gerència d’una empresa i estem parlant de formacions, tallers o programes per al benestar i apareix l’estrès com un dels mals a gestionar dins l’entorn laboral, sorgeix la pregunta “però, tenir estrès és bo, oi?”. I en aquell moment es crea el triangle.
    En el primer costat, s’hi troba l’empresari, el qual, a aquesta pregunta genèrica, reflex de la seva preocupació per conservar els nivells de productivitat (o augmentar-los), s’hi amaga veladament el dubte de: “si la meva plantilla redueix el seu nivell d’estrès, no arribarem a la facturació i el negoci se’n ressentirà”.

    En el costat oposat del vèrtex d’aquest triangle hi ha el col·laborador que està patint estrès i que, lluny de voler baixar el seu propi rendiment, també es qüestiona a si mateix o inclús em pregunta a mi: “què puc fer per a reduir l’estrès però...sense deixar de treballar tantes hores? perquè...les he de treballar!”. És a dir, és una relació entre empresa/treballador que, lluny d’estar en contraposició, remen cap al mateix objectiu: reduir l’estrès sense afectar al rendiment.
    Llavors es giren cap a l’altre costat del triangle equilàter: la consultora (en aquest cas, jo), a qui li demanen un solució única, eficient, eficaç i amb un retorn de la inversió demostrable.
    Les primeres vegades que els responia, hi havia incredulitat en els altres dos costats del triangle. Perquè els confrontava amb la idea de que, reduir l’estrès no significa reducció de la productivitat, sinó un increment de la mateixa pel fet que el professional que treballa des de la calma, pot accedir molt millor a la pròpia creativitat i talent, aportant solucions innovadores als problemes diaris i accelerar la resposta en els projectes per a que compleixin terminis o tinguin un millor resultat de l’esperat.
    Llavors, se’m demanava presentar xifres al respecte, uns resultats d’efectivitat, i en vaig començar a donar. Basats en múltiples estudis, hi ha tests de nivell d’estrès com tants colors pot arribar a tenir l’arc de Sant Martí, de manera que només cal escollir el que considerem de major credibilitat i fonamentació i aplicar-lo abans i després d’una intervenció.
    Però la realitat és que, més enllà de generar uns números que poden acompanyar una millora en l’estat de benestar del professional, el resultat que també espera l’empresa que patrocina aquestes intervencions és que aquell professional pugui donar el millor de si mateix i segueixi aportant valor a l’organització (com possiblement ja havia fet en un altre moment, quan no estava tan estressat). 
    I, tot i que l’empresa pensi que el professional no està alineat amb això, clarament també és una de les seves preocupacions: “sabré estar en calma i alhora seguir funcionant com sempre?”.
    Dit això, tornem a la pregunta inicial: “es pot tenir estrès del bo?”. I la resposta és clara: sí, es pot tenir.
    Alguns investigadors opinen que no n’hi ha, d’estrès bo. Però tal com el va definir Hans Selye fa gairebé un segle, l’estrès és una “resposta no específica del cos a qualsevol demanda que se li presenti”, és a dir, una resposta corporal a un estressor, causa o font d’estrès. I al procés adaptatiu que té el nostre cos per a aquesta resposta ja se l’anomena estrès.
    Uns anys més tard, el propi Hans Selye va descriure dos tipus d’estrès: l’eustrès i el distrès.
    El primer, l’eustrès, és l’estrès bo, també anomenat estrès productiu o positiu, que possibilita respostes eficaces, potents i facilitadores en el propi camí. És la resposta cognitiva positiva a un estrès que és saludable o que li dona a la persona una sensació de satisfacció o altres sentiments positius, ja sigui davant el repte o en resoldre la situació. Un exemple podria ser quan descobrim que un projecte professional s’ha d’entregar el mateix dia, quan inicialment pensàvem que teníem una setmana de marge. En aquell moment, sabem que podem fer-lo però se’ns ha escurçat el temps, i comencem a funcionar en eustrès, cosa que ens permet accionar una dedicació completa i concentrada i, en moltes ocasions, arribar al termini real de forma eficaç.
    Per contra, l’estrès destructiu (distrès) és el que s’acompanya de patiment, tensions i escassa eficàcia. Aquest distrès és l’estrès crònic o persistent, que no es resol mitjançant l’afrontament o l’adaptació i que provoca ansietat, aïllament i comportament depressiu. Sens dubte ja haureu pensat en casos personals, però, per aclarir, un exemple seria el d’aquella professional que porta mesos treballant hores extres cada dia per complir amb les demandes d’un projecte que sembla no tenir fi i se sent constantment menysvalorada i criticada pel seu cap.
    Llavors, podem concloure que l’estrès bo és aquell que dura poc i l’estrès dolent aquell que dura molt? Seria una manera molt senzilla d’entendre-ho i no s’allunya massa de la realitat. Però a aquesta equació hi hem d’afegir un altre element: la pròpia percepció de tenir habilitats i competències per afrontar la situació que ens genera estrès. Aquest element, el què fa, és, si creiem que tenim aquestes competències, disminuir el nivell d’estrès, però si creiem que no les tenim, multiplicar-lo. 
    Per tant, si volguéssim fer una fórmula per a definir el nivell d’estrès, podríem dir que:

    Així doncs, podríem dir que tindrem més estrès com més gran percebem l’amenaça que tinguem al davant. Tot i això, es pot reduir aquest estrès en funció de la creença personal de les competències per afrontar aquesta amenaça. I, a aquest resultat, sigui quin sigui, el podrem multiplicar pel temps que duri.
    En l’exemple d’eustrès del projecte a entregar el mateix dia, ens pot ser molt beneficiós un èxit que ens doni satisfacció personal. Però si aquesta situació es repeteix i s’allarga durant molt de temps, els nostres nivells d’estrès incrementaran també. En el moment en què això passa, ja estaríem parlant de distrès, que apareix per fatiga o sobrecàrrega.
    En conclusió: hi ha estrès bo i dolent, i el més recomanable és seguir tenint els propis nivells d’estrès bo que ens fan funcionals i amb rendiment, però cal tenir un ull també en la nostra eficàcia personal i en el temps que fa que podem estar sentint una fatiga al respecte per a no caure en el distrès.
    Ens hi va el rendiment i la productivitat.

    Ja és a la venda el número 147


     

    Subscripció newsletter Penedès Econòmic

    Subscriu-te a la Newsletter del Penedès Econòmic
    i rebràs totes les notícies en un sol correu