La senyoreta Primavera
la sang ens altera
quan l’hivern deixa al darrera
i l’amor ja no té espera.

El darrer quadrimestre de 2018 la indústria va reduir una o dues marxes i va temperar la velocitat de creuer. Per primera vegada en els darrers 10 anys, el volum de comandes en tots els segments del sector secundari va caure. Com a conseqüència immediata va minorar la contractació laboral i les companyies que venien oferint ocupació més estable van entrar en una mena de replà, que a hores d’ara encara no sabem si és el preàmbul d’una davallada o només un descans transitori abans de remuntar.

Aquesta visió és palmària a l’Alt Penedès, amb un teixit industrial remarcable i un dinamisme olímpic, com molt poques altres demarcacions catalanes. Amb dades del passat 31 de gener, la seva taxa d’atur quedava en un 10,64%, gairebé un punt menys en la comparativa interanual i més d’un punt per sota de la mitjana catalana (11,75%). Així i tot, el darrer trimestre de l’any el mercat laboral de l’Alt Penedès va trontollar, coincidint amb el repensar de la seva indústria.
Són ben diferents els casos del Garraf i el Baix Penedès. La terciarització d’aquestes economies, decantant-se progressivament cap als serveis a les persones, juntament amb la desindustrialització -sobretot en el cas del Garraf- fan que aquestes dues demarcacions siguin especialment sensibles, per no dir vel·leïtoses, quan les turbulències afecten la capacitat de consum dels ciutadans. Polítiques erràtiques, potser.
De resultes d’aquesta vulnerabilitat, el Baix Penedès (17,92%) continua sent la comarca catalana amb la taxa d’atur més alta, alerta!, a tres punts i mig de la penúltima, que és el Baix Camp (14,33%). Sí que és veritat que el Baix Penedès ha reduït en més d’un punt i mig la taxa d’atur, en termes interanuals, però la resta de comarques més deprimides tampoc no ha deixat de minvar la taxa i aparenta una millor recuperació.
El Baix Penedès sembla esperar una empenta que no acaba d’arribar. Paradoxalment, està considerada com una de les geografies més interessants de Catalunya per a la ubicació de centres logístics i àrees d’interès estratègic. També és veritat que en la comarca tarragonina del Gran Penedès podríem avaluar una estadística d’atur estructural que probablement també seria la més alta del país; és a dir, les dades de desocupació registrada a les oficines públiques no corresponen a la demanda real de llocs de treball i fins i tot el gap podria arribar a ser del 30% de l’estadística d’aturats. Això no distreu el fet que es tracta d’una comarca amb moltes necessitats i una certa manca de visió.

Per primera vegada en els darrers 10 anys, el volum de comandes en tots els segments del sector secundari va caure

El Garraf (12,82%) també es troba en els llocs de major demèrit, en la 9a posició de les comarques catalanes amb major taxa d’atur i a més d’un punt per damunt de la mitjana catalana. També ha reduït un punt la taxa, si apliquem la comparativa interanual, però continua sent insuficient. La taxa d’excedent laboral no deixa de créixer en aquesta demarcació i cada dia augmenta la mobilitat per desplaçaments a la feina. Només cal veure la C15 i la C32 en hores crítiques, com també l’ús dels transports públics per anar a la feina de bon matí, en direcció a les comarques veïnes i de l’àrea metropolitana, i tornar a casa a mitja tarda o al capvespre. El govern del país, però, continua indolent davant els greuges tarifaris que han d’assumir els ciutadans d’aquestes comarques. No s’entén.
No cal dir allò que tots sabem: els embats de la politiqueria no ajuden gens i la incertesa ofega el creixement i, més encara, les voluntats inversores. I no parlem de la primavera electoral que tenim a tocar.
Sort en tenim, amb la lletra d’en Jaume Sisa. En la tercera estrofa de la mateixa cançó, La primavera i l’estiu, escoltem:

De primera, som els passatgers d’un tren furtiu
que va de primavera a estiu
a les dotze en punt el conductor ens fa circular
d’una estació a una altra estació.

I així, com si res.