Hem acceptat que Sitges, Sant Pere de Ribes i, en general, la comarca del Garraf han assolit un caire residencial. No tenim prou en compte, però, que això té conseqüències en la mobilitat, sobretot a l’hora d’anar a treballar o estudiar

Vet aquí un concepte encara desconegut del què en sentirem a parlar cada vegada més. L’anomenada taxa d’autocontenció expressa la població ocupada que resideix i treballa en una demarcació respecte el total de població ocupada de la mateixa demarcació. És a dir: quantes persones ocupades treballen en el mateix territori o, per contra, quantes altres han de desplaçar-se a d’altres municipis o comarques de manera regular per motius de feina. 

L’índex d’autocontenció ens diu la capacitat d’absorbir la força de treball que es concentra en la demarcació. Com més gran sigui l’índex més contenció laboral hi haurà a la demarcació respecte a la població ocupada que hi resideix.

En el cas del Garraf aquest indicador ens diu que som la comarca de Catalunya amb menor contenció. Una de cada tres persones que viuen al Garraf treballen fora de la comarca. En concret, el saldo negatiu és de 23.044 persones -un 37,6% de la població ocupada resident als nostres 6 municipis. Aquestes persones tots els dies han de desplaçar-se a una altra comarca per motius laborals. Són dades estimatives corresponents a 2019.

És a dir, la nostra és la comarca més dependent dels mercats de treball externs. Si filem més prim, devers 11.000 residents al Garraf treballen al Barcelonès; prop de 5.000 ho fan al Baix Llobregat; uns 2.500 treballen a l’Alt Penedès i al voltant dels 1.200 tenen la feina al Baix Penedès.

Si a les dades de desplaçaments per motius laborals hi afegíssim els recorreguts per motius d’estudi, podríem constatar que més de 40.000 persones han de sortir -potser diàriament- de la comarca.

LA SEGMENTACIÓ TARIFÀRIA DELS TRANSPORTS PÚBLICS QUE ENS VEHICULEN A LA REGIÓ METROPOLITANA DE BARCELONA ÉS UN GREUGE MAJÚSCUL, PER NO DIR UN ESCÀNDOL

Això no és tot. Cal sumar els desplaçaments dels nostres residents a d’altres municipis de la mateixa comarca, sigui per anar a la feina o bé sigui per anar a classe.

Fàcilment, podrien ser circa 65.000 persones que van amunt i avall i que, per tant, han de fer ús dels transports públics i també dels vehicles particulars, perquè sovint no troben cobertura de servei públic per arribar als polígons o a les perifèries.

És cert que l’auge del teletreball i les modalitats on line podrien ser un pal·liatiu però també cal tenir en compte que la població té necessitat de desplaçar-se, a més, per altres raons, com ho poden ser motius de salut, cultura o lleure.

Aquests paràgrafs haurien d’atiar un replantejament pel que fa a les polítiques de mobilitat municipals i interurbanes. No ens podem comparar amb altres geografies en les què la taxa d’autocontenció és major i en les què, conseqüentment, els desplaçaments per motius laborals són, en general, molt més curts.

Tampoc podem prendre com a model altres territoris que estan ben dotats de serveis de transport públic. No és el nostre cas, perquè aquí la mobilitat compartida no cobreix la demanda i, a més, resulta comparativament cara. La segmentació tarifària dels transports públics que ens vehiculen a la regió metropolitana de Barcelona és un greuge majúscul, per no dir un escàndol; inexplicable.

Un altre opositor a la mobilitat que s’ha fet endèmic o que, si més no, sembla irresoluble és el sistema de peatges de la C32: aquest és un greuge comparatiu i competitiu, alhora. Què hem fet malament a la comarca del Garraf per no aconseguir uns barems tarifaris equitatius? Què no hem sabut fer? Per què paguem més que ningú?

El Garraf ha de donar resposta a les deficiències de mobilitat que pateixen els seus residents i que, sobre manera, afecten els professionals i les empreses del territori. Cal instar al Govern amb major audàcia o convicció; amb major vehemència, si cal.

En el mateix torn de rèplica cal abordar amb determinació la connexió amb l’Alt Penedès i les comarques subsegüents. Aparcat el projecte del traçat de ferrocarril orbital -o potser no del tot!- s’imposa la necessitat de resoldre el servei de transport públic per la C15, del tot insuficient.

Hem de posar solucions i aquestes podrien venir de la mà de la mobilitat elèctrica; per exemple, una línia circular atesa per vehicles de tracció elèctrica, a manera de metro-bus, gestionada -per què no- per un consorci intercomarcal del transport que identifiqués les necessitats dels nostres residents i proposés una oferta ajustada a la demanda.

Mentre això no passa o fins que passi del tot, la ciutadania està responent amb escreix a la disponibilitat de vies pedalables i alhora aptes per a la micro-mobilitat elèctrica. En aquest sentit, Sant Pere de Ribes i Sitges ja ho estan treballant i podrien accelerar l’adequació d’itineraris urbans i interurbans -particularment, entre els dos municipis- per afavorir els desplaçaments dels residents als centres laborals i docents però també per oferir un atractiu extraordinari als visitants. El mateix podríem dir de la capital del Garraf i la resta de municipis de la comarca, que veuen amb bons ulls aquest tipus de mobilitat sostenible.

No oblidem, però, que bona part dels nostres residents han de marxar a treballar o estudiar lluny de casa i que, per tant, necessiten automoció de llarga distància. Fem-ho bé i posem-ho fàcil.