Isidre Also Torrents

    De la manufactura a la ideofactura

    Al Penedès i al Garraf se’n parlarà cada vegada més de la necessitat d’un nou model econòmic que obeeixi a les exigències de sostenibilitat i que, alhora, respongui al creixement demogràfic.

    Tret del nostre sector agroalimentari i alguna altra excepció, la indústria manufacturera de tota la vida està sent relegada; ha deixat de ser competitiva. Els costos de producció han esbatussat els avantatges comparatius.

    La indústria és el moll de l’os de les economies solvents. Podem buscar l’ànima en altres sectors d’activitat però si no hi ha transformació difícilment podrem parlar de valor afegit i, conseqüentment, de generació de riquesa.

    Fins i tot els exercicis del comerç i l’hostaleria es doten de major qualitat en entorns en els què la indústria batega amb bona salut. Més que una teoria, aquesta és una constatació: en un mateix econosistema, quant més gran és el dinamisme transformador, major és la qualitat dels serveis a les empreses -una obvietat- i millors són les prestacions dels serveis al consumidor final.

    No hi ha antagonisme ni incompatibilitat entre el segon i el tercer sector d’activitats. Al contrari, si les coses es fan bé són realitats que es complementen. El problema el tenim quan ens falta una de les dues. I en aquest punt estem; sobretot al Garraf.

    Tampoc són eterns els monocultius i l’especialització. Poques economies locals tenen garantida la continuïtat d’un únic sector tractor. Inclús els clústers més potents també depenen d’activitats complementàries.

    Qui tingui més edat i li quedi prou memòria recordarà les cuireteries que teníem a prop, com també les filatures, els molins paperers, les fassines, les fargues, les drassanes i, més recentment, les factories metal·lúrgiques, que encara en queden.

    Successivament, el pas del temps, les noves tendències, la tecnificació, els productes succedanis, els materials alternatius i la mateixa pèrdua de competitivitat han fet desaparèixer bona part d’aquestes activitats manufactureres.

    Aquest fenomen minvant es reflecteix des de fa prop de 50 anys en la reducció del nombre de centres de cotització i també en la minoració d’assalariats fabrils. La terciarització de les nostres economies ha preterit la pèrdua de múscul industrial.

    Els cicles de vida dels sectors predominants decandeixen sense polítiques pal·liatives i, encara més sovint, sense plans preventius o protocols de contingència. Després de les exèquies i la litúrgia del plany es passa a la indolència; com a molt, a l’epitafi.  

    En aparença, l’Alt Penedès resisteix prou bé però cal tenir en compte que en el darrer lustre s’ha estancat el nombre d’empreses transformadores. A diferència de la seva veïna de baix a mar, la comarca més vitivinícola de Catalunya té una bona oferta disponible de sòl i sostre industrials però no sembla que s’estigui activant. Alguna cosa no rutlla.

    Al Garraf hi ha una certa demanda provinent del nucli metropolità però l’oferta d’espais és escassa i malgirbada. El sòl industrial és un trencaclosques de poques peces i sempre tens la sensació que te’n falta una.

    Tot i les dissemblances entre aquestes dues comarques s’albira un denominador comú: un nou model econòmic aglutinador i potenciador d’iniciatives. Poques geografies com la nostra reuneixen les millors condicions per promoure la industrialització de les idees.

    Podríem fer una llista llarga de factors d’atractivitat i retentivitat per a activitats de l’economia del coneixement i per a la germinació de noves d’iniciatives. Aquí sí que no ens falta cap peça i, tant o més important, depenem de nosaltres mateixos.

    La qualitat de vida i les condicions ambientals són només l’embolcall d’un nou districte ideofacturer que té al seu abast centres universitaris i de recerca, com també unitats de formació professional i escoles de talent. A més, en aquest cas la disponibilitat de sòl i sostre industrial continua sent necessària però no exigeix metratges impossibles.

    En definitiva, a l’Alt Penedès i al Garraf hauríem de saludar la transició de la manufactura a la ideofactura: dels obradors a les factories d’idees. El paradigma més plausible i de major recorregut és aquesta nova indústria transformadora de les idees en productes o serveis.  

    Contràriament a l’opinió generalitzada, el nou mosaic que proposem es pot gestionar perquè resulti integrador i alhora facilitador pel que fa al mercat de treball. Al cap i a la fi, quan parlem de l’economia del coneixement estem parlant de l’economia de les persones.

     

     Ja és a la venda el número 126

    Subscripció newsletter Penedès Econòmic

    Subscriu-te a la Newsletter del Penedès Econòmic
    i rebràs totes les notícies en un sol correu