Els darrers 30 anys he recorregut amb fruïció les comarques de l’Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf. Diletant i emulador d’en Josep Pla, a vista de vol gallinaci he procurat identificar les respectives geografies humanes, amb les seves idiosincràsies i les irreductibles dissemblances.
Com aquell altre viatger de l’Alcàrria he pogut compartir quantes coses i discrepar de moltes altres amb tot un eixam de figures efímeres que han passat i passen de puntetes per les institucions del desdibuixat Gran Penedès. També n’hi ha de perennes; personatges monolítics, façanes pètries.

Es fa difícil no comparar entre una comarca i l’altra. La temptació sempre hi és i a voltes m’ho pregunten els més provocadors; entre ells, certs escrivents de la canallesca. El pudor i la prudència -serà cosa dels anys- m’aconsellen no expressar els epítets que ben bé podrien definir amb una sola paraula l’endèmia de cadascuna.

El passat més remot i el no tan llunyà condicionen la fesomia del paisatge com també el tarannà del paisanatge. Quan un furga en els lligalls de la història d’un tros de món pot arribar a entendre els hàbits i les dèries de la gent que hi viu; de la mateixa manera que també les persones, amb el pas de la vida, veuen com es dibuixen en el seu rostre els trets del patiment i les inevitables arrugues dels neguits viscuts.

No som el que mengem; som allò que ens hem hagut d’empassar. I la digestió no sempre ha estat fàcil. Això podria justificar les reaccions més primàries, com molt bé les va glosar Zola, el gran mestre de la novel·la, en els seus Germinal, La terra o La taverna, entre molts altres monuments a la cruesa de la vida. Lectures molt recomanables per a les criatures més ingènues i per a aquelles altres que mai heu passat fred.

El cas és que les bancades dels nostres representants polítics es reforesten amb perfils cada vegada més allunyats del terroir. Per quedar bé, direm que hi ha excepcions; és clar que sí, hi són. El més preocupant és que els tinents d’escons, siguin passavolants o estàtues de sal, s’arroguin potestats que van molt més enllà de la seva atribució. Sovint, política i arrogància es fan sinònims.

Se’n parla molt d’una necessària regeneració de la classe política. Aquest procés hauria de començar per reconèixer que la política ja no és l’epicentre ni el pal de paller de la societat. Aquest capteniment ranci és més propi del feudalisme. Malauradament a casa nostra ens el trobem, aquest anacronisme; sobretot, terra endins. Culpa del paisatge?

La política ha d’aportar la capacitat de governar i, conseqüentment, procurar la millor gestió de les coses comunes, sense condicionar ni vetar les iniciatives de la -mal anomenada- societat civil; ans al contrari, les hauria de respectar i fer-ne costat en la justa mesura. Cinc-cents anys després, El príncep de Maquiavel ja no hauria de ser el catecisme dels decisors.

I és aquí on afloren les tintures ancestrals d’alguns dels nostres servidors públics, amb missals carrinclons i costures intervencionistes. Arriben a pensar que res és possible sense la seva anuència i res ha de ser permès sense el seu consentiment. S’equivoquen, com tots ens podem equivocar, però amb el seu error impedeixen que les coses avancin.

La nova política ha de saber interpretar el paper de les institucions públiques i les entitats privades. Ha de donar pas al diàleg de veres, més enllà dels salons de plens i molt per damunt del populisme, que sembla tornar amb més força que mai. Ha de propiciar la participació del conjunt de la ciutadania i, en concret, dels representants dels agents socials i econòmics. La nova política ha d’escoltar més.

Tot plegat, això bé a tomb del context en el què ens trobem i les expectatives a curt i a mitjà termini per a l’economia de les nostres comarques. Haurem aparcat la Covid -potser en zona blava- i haurem superat el sobtat encariment dels preus quan ens endinsarem en un quinquenni d’impuls als creixements, també per a l’activitat empresarial. Tot fa pensar que ens arriben vents favorables i que el pèndul de la recessió, pertinaç de mena, donarà pas a un cert ressorgiment econòmic.

Dotze anys després, quan la major part dels actors polítics que tenim avui dia no han pogut fer altra cosa que gestionar les adversitats, seria bo que l’arrogància i el posat fatxenda d’alguns s’avinguessin a la col·laboració publico privada i a la concertació.