En els discursos polítics i institucionals s’acostuma a invocar la cooperació publicoprivada com la fórmula necessària per fer realitat determinades voluntats. Ens ho hem de creure?

En el seu Viaje a la Alcarria, l’oblidat Cela ens parla de la figura del Mierda, un quincallaire de cama amputada que el caminant es troba a Gárgoles de Abajo i al què proposa compartir l’esmorzar. A l’hora de buidar el sarró el passavolant aporta bones viandes mentre que l’aldeà no hi posa res més que un encenall de cecina, per bé que el tal Mierda havia acceptat cooperar en la refecció.

M’ajudo del Termcat per definir la cooperació publicoprivada com aquella que es pretén “entre l’Administració i la iniciativa privada per a donar un servei o complir els objectius previstos”.

Una primera consideració. Des del vessant privat se’n parla molt poc o gens del lligam publicoprivat. Si en sentiu a parlar, molt probablement us trobareu davant d’un emissari del sector públic.

Una segona consideració. Des de l’àmbit públic es parla de la cooperació publicoprivada quan no hi ha més remei; per interès. Mai no hi vulgueu entendre un propòsit de promoure l’agermanament.

Una tercera consideració. La reciprocitat d’interessos s’insinua només a proposta i per demanda del sector públic; cosa que posa en dubte la mateixa reciprocitat. Sempre hi ha excepcions; no dic pas que no.

Vulgueu que no, perquè la cooperació publicoprivada sigui un sistema de governança o una tàctica coadjutora davant de qualsevol repte, hauran de succeir dues coses: que l’objectiu sigui compartit per ambdues parts i que totes dues en treguin un profit raonable, pactat prèviament.

El partenariat publicoprivat passa per la confiança mútua; no deixa de ser un negoci entre companys de viatge i amb un destí predeterminat. Els socis hauran d’aportar esforços o recursos comparables i, tant com es pugui, simètrics.

Per tautològic que pugui semblar, perquè hi hagi cooperació abans haurà d’haver entesa i perquè hi hagi entesa abans haurà d’existir una relació. Si no hi ha una bona relació difícilment es fonamentarà una cooperació amb garanties d’èxit.

En el meridià d’aquest article, ara toca aterrar-lo al nostre tros de món, aquest incontestat pati de veïns d’embolcall granpenedesenc. Ens hem de preguntar si estem fent tot el possible per provocar la intersecció entre els bancals públics i privats; si hi ha l’empatia adient.

Aquesta vegada no burxarem en els tarannàs dissemblants entre una geografia i una altra. Hi són però no cal fer-ne més llenya. Els cas és que les unes estan a mig camí, com el viatger de Cela, i les altres no han començat; les unes s’han aviat com era convenient i les altres no acaben de fer via. Només cal avaluar el grau de concertació a les comarques del Penedès entre els agents socials, econòmics i polítics. Hi ha molt marge de millora, sens dubte.

No es pot apel·lar a la cooperació publicoprivada si abans no es fa un exercici de diàleg com cal. L’arrogància d’alguns s’ennuvola, no deixa intersticis a l’entesa i, més encara, impedeix la compartició d’iniciatives. Per això no avancem i per això els corrents d’oposició a tot i per tot cada dia més troben el millor paisatge per a les seves reivindicacions atrabiliàries; perquè no hi ha concertació. No hi ha, en definitiva, un front comú bastit amb la premissa única de l’interès majoritari i capaç de sotmetre la cobejança política i les vanitats dels petulants.

Al Garraf es treballa en la direcció adequada, que no vol dir que s’hagi arribat a l’objectiu. Les escenificacions del Pacte per l’Ocupació i el Fòrum Hèlix Garraf no resulten vàcues. Per la seva banda, el pla estratègic comarcal és una partitura consensuada per part de tots els actors, sense preeminències ni apriorismes ni dictats. Si se’n fa un bon ús, amb aquestes eines la comarca és més forta i multiplica els seus potencials. Si se’n fa un bon ús; com si fos una tornada, si se’n fa un bon ús.

Diferents comarques de Catalunya s’han interessat pel model incipient de concertació que es porta a terme al Garraf. No hi ha secrets. Només cal identificar els problemes que tenim al territori i proposar un treball conjunt per resoldre’ls i assolir noves fites.

Des del Consell Comarcal del Garraf i l’Agència de Desenvolupament NODE Garraf es promou la concertació; si més no, són freqüents les sessions de treball en les què es propicia la participació, que és la paret mestra de la cooperació. El pas següent hauria de ser la generositat i el compromís, però això depèn del sarró que porta cadascú.