A un any de les eleccions municipals tot sembla prendre una efervescència malaltissa i alhora un punt d’ebullició hiperbòlic. Queden molts mesos per endavant però és com si tot estigués per fer o com si, encara, no s’hagués fet res. Sembla com si fos ahir; sembla com si fos demà.
La magrana té una estructura singular i complexa que en botànica es coneix com a balàustia. Es caracteritza per tenir llavors carnoses i disposades en espais separats per tels.
En política, la balàustia vindria a ser l’absència de vasos comunicants que s’observa en algunes organitzacions del sector públic. Sovint, els propòsits interdepartamentals són una quimera i, com s’acostuma a dir, cadascú és de son pare i de sa mare. Us parlo d’aquells casos en els què tothom va a la seva i els tràmits que requereixen una mínima diligència s’eternitzen. Només els més ingenus ens vàrem creure allò de la finestreta única. Potser són massa portes per a una sola finestra. L’efecte magrana.
A l’administració pública, els contribuents li demanen més agilitat i major coherència en el tractament dels expedients. Algunes regidories s’hi esforcen de valent però saben que són moltes les adversitats i, particularment, es troben en la dificultat de revertir situacions i actituds enquistades; si m’ho permeteu, agreujades en molts casos per l’hàbit mal interpretat del teletreball.
Ha començat el compte enrere amb la meta posada en el 28 de maig de 2023. Ens esperen les agendes trepidants dels caps de llista i els seus acòlits i tota mena d’actes en els què es barrejaran el posat electoralista i el to festiu; les promeses i les aspiracions; les proclames i els circumloquis. No està gens malament si ho considerem un homenatge al municipalisme i al fet que la ciutadania pugui exercir el seu vot amb major coneixement de causa, molt més quan es tracta de les coses que li afecten de prop. L’elector mereix l’oportunitat de conèixer i discernir; i tant que sí.
El cicle electoral, cada quatre anys, afavoreix l’alternança d’unes i altres opcions polítiques però sembla insuficient per assentar les actuacions dels governs, excessivament supeditades al curt termini. Allò de passes curtes i mirada llarga no hi té cabuda. Tot esdevé d’ara per ara i després per demà. De nou, trobem a faltar la planificació a mitjà i llarg termini i la visió més enllà dels calendaris. Hi ha pressa. L’actuació política és fugissera com és efímera la cadira dels electes. I així no es pot preparar un futur millor.
No hi ha temps per fer altra cosa que tapar forats i obrir-ne d’altres. Ni tan sols queda espai per fer contrició dels errors comesos i resoldre els nyaps provocats. Ja s’ho trobarà qui vingui al darrere. Tampoc ningú no demana explicacions ni es passen comptes de l’incompliment. Ai!, no ens podem imaginar com es podria dirigir una empresa amb aquestes maneres de fer.
Hi batega el debat entre els que, d’una banda, opinen que les persones, cadascuna d’elles, haurien d’accedir a un lloc de decisió en el govern de la seva població, si més no, una vegada a la vida, i, d’una altra, els que pensem que només haurien de tenir opcions de governar aquelles i aquells que tinguessin la preparació i el coneixement necessaris, de manera que no fessin perdre el temps i no malbaratessin recursos amb successives provatures i capricis ingenus. Què en penseu? Que la política està mal pagada? És cert. Qui gosa posar-s’hi?
Ara és l’hora de redactar els arguments de campanya i comprometre’s a fer allò que no s’està fent o que caldria fer-ho millor. És el moment d’explicar les accions amb les què es volen aconseguir les fites que aportaran progrés social i econòmic i faran més vivificadora la nostra comunitat, que hauria de ser lloc de residència i treball, en el millor dels casos; lloc de convivència i benestar, com a principal objectiu.
Hi ha dos eixos, però, que cauen dels programes electorals i en els darrers anys s’han quedat a la cua dels desideràtums: la cultura i la promoció econòmica; la segona i la primera.
L’electoralisme que aparenta una aposta per l’estat del benestar, amb tot tipus d’interpretacions populistes, ha menystingut el que hauria de ser la paret mestra dels nostres municipis: el teixit productiu i l’ocupabilitat. No hi haurà progrés social si no hi ha les condicions per progressar econòmicament. El marc de creixement econòmic només es produirà si es té en compte el teixit empresarial i la iniciativa inversora.
El mateix furor uterí que ofega les bases de creixement, apaivaga l’alè i l’ànima de les nostres poblacions: la cultura. Cal entendre-la des del llegat artístic i el patrimoni arquitectònic i des de les manifestacions escèniques, estètiques, musicals, literàries i filmogràfiques; també les folklòriques.
La balàustia meravellosa ens hauria de fer pensar en la necessitat de dibuixar propostes que es connectin entre elles mateixes, que siguin coadjuvants i que, entre totes elles, siguin capaces de crear una de les filigranes més espectaculars de la natura, l’efecte magrana.
